Les promeses són paraules donades que es pot emportar el vent.
Prometo que deixaré de fumar. Dono la paraula de que ho faré. Me la dono a mi mateixa. Perquè crec fermament en aquesta idea i en la necessitat de portar-la a terme. Encara que em suposi un esforç molt gran. Però… ai, no hi ha manera, no puc. Això és un fracàs absolut, una decepció. Si continuo així deixaré de creure en mi mateixa, en la meva fortalesa, en la meva voluntat.
Les promeses són un compromís. Amb un mateix o amb els altres. I si no s’acompleixen estarem defraudant, enganyant. Estarem provocant una pèrdua total de confiança.
Els propòsits són quelcom diferent. Són una intenció de fer alguna cosa. Un desig. Un objectiu que es marca en el temps, com a posible, però que no exigeix el seu acompliment. És ben sabut que un percentatge molt baix de gent compleix els famosos propòsits d’any nou. La majoria de vegades queden aplaçats en el temps, o simplement oblidats.
Però les promeses tenen data de caducitat. Si em dius que vindràs i no ho fas, no podràs tornar-me a prometre exactament el mateix perquè les circumstàncies seran unes altres.
Hi ha gent que promet molt alegrement. Com si no hi hagués cap compromís, com si tot fos un joc. “Nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir” deia Quevedo.
Així que es tracta de fer una bona elecció. Escollir bé. No deixar que ens venguin fum.
