Posar l’exotisme en el centre de la visió del món, complaure’s en buscar-lo, exaltar-lo, fins i tot en fabricar-lo en cas de no trobar-lo. I no només com a recurs estètic, sinó com a Llei Fonamental de la Intensitat i la Sensació de l’exaltació del Sentir, per tant de viure.
Aquesta és la base de l’experiència vital de Victor Segalen (1878-1919), autor del llibre “Assaig sobre l’exotisme: una estètica de la diversitat”.
Als vint-i-set anys, quan tornava a França després de viure dos anys a la Polinèsia Francesa va començar a gestar la idea del llibre “em proposo anomenar divers a tot allò que fins ara hem anomenat estranger, insòlit, inesperat, sorprenent, misteriós, amorós, sobrehumà, heroic, fins i tot diví. Tot el què és “Altre”.
Es tracta d’assaborir la diversitat més que no pas intentar assimilar-la, a cercar-la més que no dissimular-la. A valorar-la més que no intentar ocultar-la.
La forma en què considerem els altres, depèn de la forma en què ens veiem a nosaltres mateixos. És a dir, del concepte propi. De com ens definim, de quin rol adoptem, de com ens posicionem, de quina actitud adoptem. La diferència “l’emmarquem” nosaltres. I alhora és inherent a tots nosaltres.
L’exotisme vital és el gust per la diferència.
