Fugir és allunyar-se corrent per tal d’evitar un dany o perill. És escapar, també. Però, com diu l’escriptor Antonio Pau “fugir és, en la majoria de casos, un acte de valor. No es tracta de fugir dels deures i responsabilitats, sinó de fugir d’una circumstància vital que resulta hostil”. Ho diu al seu llibre Manual de escapología. Teoría y práctica de la huida del mundo (Trotta),
De les infinites formes de fugida que hi ha ell en recull trenta que tenen com a base la idea que qui fuig està prenent una decisió conscient i lliure que el porta a una situació millor. Canviar de lloc per anar cap a un altre de més favorable. Entenent lloc com a espai però també circumstància personal, que pot ser fruit d’una suma de circumstàncies que poden provocar que allò es torni insostenible.
Ens convida a escapar del consumisme, a desconnectar de les tecnologies, a canviar el ritme de vida, a gaudir de les coses més naturals, a viatjar, a meditar, a practicar ioga..
La necessitat de fugir ha existit sempre. No d’un perill, sinó de la incomoditat que s’està vivint.
La fugida apareix com a necessitat vital. Quan la solució no es troba en afrontar alguna cosa sinó simplement en sortir corrent.
