Potser per aquella nova creença de que “si no opino, no existeixo”, les xarxes socials han propiciat que aquell estrany hàbit d’opinar sobre allò que desconeixem sigui més habitual.
Ens agrada dir-hi la nostra, posar cullerada, fer-nos una mica els experts. Però per què ho fem? Per cridar l’atenció? Per fer-nos més interessants? O potser simplement, perquè ens encanta tenir la raó? Sembla que opinar ens fa sentir bé. Parlar del què haurien de fer els altres, encara més. En part, perquè evita parlar de nosaltres mateixos. És una manera d’esquivar el propi judici.
Opinar i fer crítica (de futbol, de política…) és fàcil i còmode. Perquè difícilment es donarà la circumstància on se’ns obligui a posar en pràctica la nostra expertesa. I això ens allibera.
Parlar a partir del desconeixement té mèrit. Implica un altra dosis de seguretat en un mateix. Sobretot quan es fa amb contundència i seguretat. Quines estratègies tenim per fer-nos els experts?
Podem apropiar-nos de l’opinió d’algú altre. És a dir, d’algú que té autoritat en la matèria. Això és molt efectiu, sobretot si no ens fan preguntes que s’escapin del discurs après.
Parlar d’allò que la majoria de gent desconeix. Difícilment serem descoberts perquè els altres no saben de què estem parlant.
Generalitzar i tirar de tòpics. A partir d’un cas o d’un fet concret conegut, ho generalitzem a tota la resta.
Aprendre’ns vocabulari tècnic específic. Un exemple clàssic és el del món del vi (criança, olor a fusta, gust afruitat…).
Hi ha un fenomen, anomenat efecte Dunning-Krugger que consisteix en un biaix cognitiu que provoca que les persones menys competents en un determinat camp sobreestimin les seves habilitats i que aquells més competents les subestimin. És a dir, la incompetència impedeix adonar-se de l’absència d’una habilitat en un mateix i alhora de no ser capaç de reconèixer-a en els altres.
Però, tampoc voldríem fer-nos els experts.
Bona setmana
