Pausa com a interrupció passatgera d’alguna cosa. És la pausa aquell moment on deixem de parar atenció a una cosa per desplaçar-la cap a un altre lloc? Aquest altre lloc, però, poques vegades té a veure amb el silenci, la reflexió, amb un temps no ocupat. Tenim com a referència recent una pausa no desitjada, el confinament, on més que parar, el que hem fet ha sigut generar noves formes de fer contínues, encadenant una activitat amb una altra.
Quina és la nostra relació amb la vivència del temps quan tot queda suspès? es preguntaven les organitzadores de la taula rodona Les pauses. Els (entres) de la vida (Sala Beckett). I per respondre-ho havien convidat a la Fina Birulés i l’Albert Boronat.
Una interessantíssima taula rodona on es va parlar de la relació entre la pausa i la continuïtat en la qual està inscrita. L’Albert Boronat apuntava d’entrada que la pausa implica un poder parar, ubicar-se i reconciliar-se amb la situació i que pot ser una oportunitat per a prendre decisions. Tot i que no sempre és aprofitada. És important fer la distinció entre pausa triada o obligada. La primera, en principi, és alliberadora, “una trobada alegre amb el propi temps”, perquè, sempre que es pugui, val la pena “trobar maneres de subvertir la pròpia temporalitat”. Parlant del moment actual, deia que no queda clar qui és el subjecte de la pausa. Pausa de qui? es preguntava. Qui ha parat? Estem vivint una situació nova que “més que pausa ens pot donar la sensació que ens hem aturat en una nova estació”. I la nostra reacció ha sigut apretar l’accelerador, no deixar de fer.
Pausa doncs viscuda des de la impossibilitat, des de l’impediment, buscant totes les formes possibles, i des del desconcert, pel què té d’imprevist i d’incertesa.
La Fina Birulés començava la sessió fent preguntes. La pausa genera llibertat? Què entenem per llibertat? I per pausa? Gairebé sempre és un risc, deia. Ja que “no és triar entre dues coses que estan donades sinó una cosa que no era”. Continuava parlant en termes de teatre, a partir de la paraula entreacte, que definia com “aquests temps on no passa res d’essencial però potser és el moment on s’explica la veritable història”.
Quan fem una pausa estem obrint la porta a la possibilitat de que passin altres coses. “Aturar-nos perquè entri alguna cosa que no estava prevista”, afirma. Però aquest imprevist també dependrà de nosaltres.
La dificultat dels temps actuals rau precisament en la impossibilitat d’entrendre-ho perquè no és fàcil agafar prespectiva, “bàsicament perquè ho estem vivint, estem a dins.
Les pauses ens poden ajudar a prendre distància. A deixar reposar.
Bona setmana
Text i fotografia: Gemma Cascón
