Quan va arribar la pandèmia, allà es va aturar tot. Pensàvem que faria reformular moltes coses. Semblava que no tornaríem al mateix lloc. Però l’evidència ens demostra que els grans canvis són lents i requereixen d’intencions clares i desitjos reals. Es presentava el teletreball com el nou paradigma. La realitat és que les carreteres silencioses van durar poc. Cada dia milers de vehicles s’aglutinen a l’entrada i sortida de les grans ciutats. Un trànsit que ofega, contamina, ensordeix. L’aturada d’activitat havia deixat entreveure un món on no calien desplaçaments innecessaris, on desapareixien els cotxes de les carreteres i la contaminació. On es respirava millor.
El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient té molt clar que “pandèmies com la provocada per la Covid-19 són un resultat previsible i anunciat de la forma com l’ésser humà obté i conrea aliments, comercialitza i consumeix animals i altera el medi ambient”.
Que hi ha una relació entre pandèmia i crisi ecològica poca gent ho posa en dubte. “Si no modifiquem la gestió del territori i de l’energia, les formes de consum, de treballar, de produir, de desplaçar-nos, d’alimentar-nos… patirem molt”, diu el periodista i consultor ambiental Santiago Vilanova.
En aquest sentit, la filòsofa Marina Garcés parla de la tensió entre l’habitar i l’evitar. Urgència per evitar el col·lapse. Resignació per conviure amb ell.
Què escollim?
