“Atenció, tancant portes!”. Ho sentia cada dia i no en feia cas. Era només una remor de fons que la ciutat callava de seguida. Una locució més de les que ens envoltaven i no escoltàvem. La vida anava de pressa i no hi havia temps per segons quines futileses.
“Atenció, tancant portes!”. Ara ho sento des del balcó de casa. Ho sento perquè ens hem aturat de cop i, amb nosaltres, també ho ha fet la ciutat. No hi ha cotxes, no hi ha vianants. No hi ha res que esmorteeixi aquestes paraules que retrunyen per tota la plaça. Van i tornen amb l’eco d’un espai buit. Un eco que ens escarneix perquè ja no hi ha portes per tancar. S’han tancat totes. Les de casa, les de la feina. També les de bars i restaurants. Les de tots els comerços que no són de primera necessitat. La indústria també les ha fermat. “No surtis”, “Tanca’t a casa”, “Auto confina’t”. Obeïm. El metro, no.
“Atenció, tancant portes!”, torna a repetir. “Quines?, em pregunto. “Locució inútil”, penso. Fa dies que està tot tancat i no cal que repeteixi el missatge. Però com que no tinc res millor a fer, se’m queda dins del cap. Hi dono voltes. Ja ho tinc! Vol que tanquem les portes de l’abús. Que tallem les jornades eternes de teletreball. Que ens revelem contra dirigents incapacitats. Que ens plantem davant les mostres d’autoritat aleatòria i injustificada. Que tanquem els balcons d’aquells que bramen sense seny perquè s’han deixat l’empatia tancada a la cuina fent pastissets.
“Atenció, tancant portes!”. Porto estona asseguda al terra del balcó –no hi tenim espai per posar-hi taula i cadires–. Estic encarcarada i penso que m’està esperonant per a què em mogui. “Tanca les portes de la mandra i mou-te”, em dic. M’aixeco com puc i em poso a fer exercici. Corro pel passadís de quatre metres de casa fins que me’n conec totes les ratllades i imperfeccions de memòria. Després, vint i pocs minuts d’exercicis d’un Challenge que he trobat seguit de mitja hora de ioga. Estic baldada, no estic acostumada a aquesta mena d’exercicis. Torno a sortir al balcó a observar la no-vida.
“Atenció, tancant portes!”. “Es refereix a les del 2020?”, em pregunto. M’il·lusiono. Penso que potser el futur ha arribat de cop i podem recomençar un any que no va començar bé. De seguida m’adono que estic equivocada. Suo. Fa calor i tothom sap que els anys comencen amb fred i neu… i els carrers plens de persones carregades amb mil bosses.
“Atenció, tancant portes!”, em torna a dir. Ja no aguanto més la insolència. M’abraono per sobre la barana del balcó i crido: “No cal que m’ho repeteixis més! Tot està tancat! Que no ho veus?”. No s’immuta. No pot. Només és una màquina que fa la seva feina. Me la quedo mirant, fixament. L’encaro i me n’aprenc els moviments. Puja, s’hi està una estona i després baixa. Abans d’aquest últim moviment, diligent, m’avisa: “Atenció, tancant portes!”. Em tapo les orelles amb els palmells. Premo fort fins que només sento el soroll que fa el flux de la sang. Em concentro en la respiració. Inspira, expira. Inspira, expira. Amunt, avall. Amunt, avall. M’adono que m’he sincronitzat amb la màquina. Puja, inspiro. S’atura, retinc l’aire. Baixa, expiro. I sant tornem a començar. El diafragma es mou al mateix ritme i em vaig calmant. Penso que m’he esverat per res. Ens toca viure uns dies complicats en què tenim els nervis a flor de pell. Somric. M’adono que els ànims també es mouen com l’ascensor. Parles amb els familiars. Tots, bé. Ànims, amunt! Escoltes les notícies, les declaracions dels polítics. Ànims, avall! Parles amb els amics. Ànims, amunt! Et connectes a les xarxes. Ànims, avall!
“Atenció, tancant portes!”. Una cremor creix dins meu i s’escampa per tot el cos. Em sulfuro. Vull saltar i rebentar l’altaveu. Bloquejar-li la porta i que no es pugui riure més de mi. Però em recordo que només és una màquina que fa la seva feina. L’han considerat servei crític i ha de treballar. No és responsable del meu estat.
“Atenció, tancant portes!”, em diu una vegada més i ara, sí. Ara sí que l’he entès. Tanco les portes del balcó, m’instal·lo al sofà i continuo amb la visualització en bucle de sèries. Ves que no tinguin raó i estar-se quieteta a casa sense fer res, no sigui la millor opció de totes.
