Complint amb la tradició anual, m’he passat les darreres setmanes acumulant (entenguis comprant) butlletes d’esperança. Aquelles que, any rere any, ens fan somiar amb un futur millor. Un futur ple de bens que hem pogut adquirir amb els diners que ens han caigut del cel… o del bombo. En el fons dels nostres pensaments sabem que és altament improbable que ens toqui la rifa de Nadal, però hi insistim. No fos cas que… I com que avui era el dia del sorteig, m’he llevat amb la il·lusió intacte de pensar que aquesta vegada sí: que podia ser un dels afortunats i que potser podria sorprendre a la meva dona i al meu fill amb un bon regal.
I és que som així de simples. Deixem la nostra felicitat en mans de l’atzar. De les possessions. Pensem que només sent els amos i senyors de moltes coses, a poder ser desmesuradament cares, serem feliços i menjarem anissos… o caviar cada dia, malgrat no ens agradi gens ni mica.
El matí ha anat avançant. A l’hora de l’esmorzar només havien cantat un cinquè premi i m’he permès un àpat de senyor: tapa de truita de patates amb una cervesa i un cafetó (set euros amb seixanta). Amb la panxa plena, he tornat a la feina. Més pendent del sorteig que de la feina en sí, la jornada ha seguit el seu curs i la il·lusió de primera hora s’ha anat desgranant. Cada vegada era més minsa, més escarida. Finalment, aquest any el gordo s’ha fet esperar i ja era gairebé migdia quan els nens i nenes de Sant Ildefonso han completat els darrers forats de la pissarra. Internet, la televisió, els diaris,… tot s’ha omplert d’imatges de persones obrint ampolles d’espumosos, de gent explicant històries increïbles, d’homes i dones explicant en què invertirien aquells diners. En definitiva, s’han omplert de felicitat. La felicitat d’altres, no pas de la meva perquè en aquella pissarra no hi havia cap número que coincidís amb els que jo duia a la cartera.
Abatut, me n’he anat a dinar. Sol. Podria haver anat a casa, però tampoc no en tenia ganes. No tenia ganes de compartir la meva desgracia. El meu fracàs en no haver encertat amb la tria.
Davant del meu menú de dotze euros (amanida verda, un mal anomenat bistec amb patates rosses, postres o cafè i beguda) i sense res millor a fer, m’he deixat endur per la conversa de la taula del costat. Dues dones, de mitjana edat, s’estaven rient de la gent que juga a la loteria de Nadal. Es veu que la probabilitat que et toqui el desitjat gordo és d’una entre cent-mil. Ves per on! No ho hauria dit mai, em pensava que era més senzill endur-se’l cap a casa. A elles en canvi no els sorprenia tant la dada i no paraven de repetir, amb grans dosis de mofa, les frases que, com mantres, ens repetim els il·lusos: “aquest any, segur que em toca”; “aquest any he tingut tan mala sort, que segur que em toca”; “cada any li toca a algú, no? Doncs per què no puc ser jo l’afortunat?”
D’entrada he de reconèixer que he pensat que estava assegut al costat de dues amargades. Dues persones d’aquelles que no són capaces d’il·lusionar-se amb res i ho critiquen tot. Però malgrat això, m’han incomodat i m’he regirat en el seient fent un soroll gutural que expressava explícitament el meu disgust. Elles han seguit com si res. De fet, dubto que ni tan sols se n’hagin adonat. Han seguit a la seva. I com que jo tampoc no tenia res millor a fer, he seguit escoltant.
Han passat de la rifa de Nadal, a la Primitiva. De la Primitiva, a l’Euromillón. De l’Euromillón, al Cuponazo. Han anat encadenant sorteig rere sorteig calculant les estadístiques (devien ser matemàtiques o quelcom similar). Desolador. Quan se’ls ha acabat el cafè, han pagat i han marxat. Ho han fet com si res. Com si haguessin estat parlant de qualsevol tema banal. Però jo, que ja anava pel tercer tallat, m’hi he quedat, abatut. He obert la cartera i me n’he adonat que havia guanyat el primer premi, però el primer premi dels qui estan disposat a tirar els diners. Quan m’he sentit amb prou ànims, he pagat el compte (gairebé disset euros pel menú amb tres tallats extres. No hi ha dret amb els preus especials de Nadal!) i he tornat caminant cap a casa.
L’estona d’aire fresc a la cara, m’ha ajudat a acabar de pair el dinar i les paraules d’aquelles dues dones, que encara em ressonaven dins del cap. M’ha ajudat a adonar-me que sóc un home afortunat: m’he pogut gastar gairebé vint-i-cinc euros (això sí que ho sé calcular) menjant on m’ha vingut de gust. I això si no hi sumo la pasta i cafè amb llet de primera hora. Tinc un treball que m’agrada. Tinc casa, dona i fill. Tots tenim bona salut. I malgrat això, m’he entestat, fins avui, a delegar la meva felicitat al fet que una de les butlletes que duc a la cartera coincideixi amb una combinació guanyadora. Però això canviarà perquè avui m’he adonat que no em cal comprar més loteria. Ja tinc un bitllet guanyador: la meva vida; la meva vida envoltat de la gent que m’estima. Avui, doncs, podré dormir amb la tranquil·litat de saber que ja he guanyat. Però per si de cas, per si aquelles dones han errat en els seus càlculs, abans de pujar a casa he comprat una butlleta de la Grossa perquè aquest any, amb la que ens està caient, segur que li toca a algú.
Secció realitzada per Cris Xifra
