L’espècie humana és ben curiosa. Hem estat capaços de conquerir (i gairebé destruir) aquest món. Ho hem fet gràcies a una pretesa superioritat intel·lectual i una demostrada capacitat manual sobre la resta. Una teoria diu que tot això ha estat, en part, a mercè de la nostra habilitat d’abstracció i de treball en comunitat. És quan llegeixo aquesta mena de coses que no puc evitar que em vinguin al cap els sentiments. Per mi van enganxats a la sociabilitat però només cal que mirem al nostre voltant amb una mica d’atenció per adonar-nos que no sempre és així. Que moltes vegades, masses, hem aconseguit l’èxit només gràcies a la competitivitat i aparença de fortalesa envers els demés, deixant els sentiments ben guardadets. Amb pany i forrellat, si cal.
I tot això per què ho dic? Doncs perquè em fa l’efecte que la velocitat de les nostres vides, aquesta fal·lera per no perdre el tren de la societat, no ens deixa espai per estimar els que estimem fins que és tard. Per no trobar a faltar les carícies fins que ja no tornaran. I aquí hi vull incloure tots els gèneres; totes les espècies; sense distincions ni discriminacions.
Fa uns dies la família va minvar; vam perdre un dels seus membres. La petita Puss ens va deixar. La vàrem estimar molt. L’estimem molt, encara i el forat que ha deixat és immens malgrat ella ocupava ben poc. El procés de dol és diferent en cada persona. Cadascú gestiona i supera el dolor com bonament pot… o sap. El meu ja sé que serà llarg.
Hi haurà qui no entendrà la pena que em colpeja. Qui dirà que només era un animal de companyia i que sóc una exagerada. Hi haurà qui quan em vegi plorant pel carrer i sàpiga que ho faig per una mascota es pensarà que sóc beneita. Només li puc respondre una cosa: s’equivoca!… O dues: que s’equivoca i que em sap greu per ella.
Quan fa uns dies ho explicava a un amic, em va dir que ell encara plorava per un amic pelut que va perdre fa uns anys. L’entenc, jo encara ploro a la meva primera gata, que va morir farà uns dotze o tretze anys. Ell em deia, també, que aquella mort li va servir per adonar-se que qui tenia mascotes era millor persona. Jo no m’atreviria a dir tant. Però sí és cert que ha estat entre ells on aquests dies he trobat més comprensió, caliu i enteniment. He vist com amb ben poques paraules ja se’ls omplien els ulls de llàgrimes i assentien com dient: “no cal que continuïs. Ja sé què vols dir. T’entenc.”
M’agradaria poder parlar alegrement de com era la Puss. De tot allò que ens feia riure tant… I també de tot allò que ens feia enrabiar. Però malgrat han passat uns quants dies, no són suficients com per a poder evitar les llàgrimes. Em tornen als ulls sense demanar permís. Encara no ha passat prou temps com per deixar de veure la seva ombra en els racons. Com per haver oblidat el so de les seves urpes rascant els mobles per cridar l’atenció. Com per no recordar els seus miols reclamant menjar. Com per a què la nostra roba s’hagi desfet de tots els seus pèls…
M’has bufat; esgarrapat; pixat les sabates, el portàtil, els apunts,… T’has cagat darrera la porta cada vegada que he marxat més de dos dies. Però també m’has llepat i ronronejat. T’has fregat per marcar-me com a teva. M’has perseguit per tota la casa i hem corregut juntes jugant amb una xapa. Hem pujat i baixat mil esglaons per a què poguessis investigar totes les portes dels veïns. En definitiva, ens hem estimat i només et puc donar les gràcies per aquests gairebé quatre anys que hem compartit.
La meva dona em deia que, en aquestes situacions, li agradaria ser creient per poder pensar que no s’ha acabat; que ha anat al cel; que ara està vivint feliç en un altre lloc amb persones que se l’estimaran igual o més que nosaltres. La meva formació científica no em deixa creure en questa mena de coses. Però, malgrat això, sí puc i vull pensar en altres termes que m’arranquen un somriure: sé que l’energia del Cosmos es conserva. Així doncs, vull pensar que la nit de reis, la nit màgica en la qual diuen que es compleixen tots els desitjos, la Puss va passar a formar part d’una cosa molt més gran. I vull pensar, també, que amb la seva negror, perquè… que n’ets de negra, Puss!!, es va dissimular en la immensitat de l’univers esperant el moment oportú per contribuir, amb la seva petita massa, al naixement d’un nou estel. I ben aviat, tant aviat com en tinguis ocasió, tornaràs a brillar i ens il·luminaràs les nits que tant fosques s’han quedat sense la teva companyia.
