Ara fa uns mesos, pocs, ens vàrem llançar a aquesta aventura dient que ho passaríem tot pel Turmix dels sentiments. Ho vàrem fer així, a la brava, deixant-nos portar per la rauxa i sense pensar i/o explicar massa què era tot això dels sentiments aprofitant l’avinentesa de què tothom sabria de què estem parlant. Però ho sabem? Parlem tots del mateix? Anem a fer un breu repàs.
Si revisem què ens en diu el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) hi trobem cinc accepcions: 1. Actitud mental, coneixença, desvetllada per la sensació; 2. Disposició emocional envers una cosa; 3. Moviment, impuls, de l’ànima, produïts per causes espirituals; 4. Estat de l’ànim afligit per un esdeveniment trist, dolorós; 5. Manera d’apreciar. Ja comencem a veure per on va la cosa. Si ho agafem tot i ho barregem, fent honor al nostre Turmix, podríem dir que el sentiment vincula el subjecte amb l’objecte, l’ordena i el configura. Un dels factors clau per aquests processos és la memòria perquè depenent de les nostres experiències passades, reaccionarem a les futures. És a dir, segons quines siguin les nostres vivències, se’ns despertaran uns sentiments o altres davant les noves situacions.
Amb això ja podem arribar a la primera conclusió: la dicotomia entre sentits i raó és falsa. La vinculació que tenim amb les persones i els objectes que ens envoltes és a la vegada afectiva i cognitiva, és a dir, no podem deixar de sentir i a la vegada, no podem deixar de pensar i sentir sobre els nostres sentiments. Una mica embolicat, tot plegat però és que què seriem els humans sense els nostres “cacaus mentals”? Els necessitem perquè ningú pot romandre neutre davant del món.
És també per això que els sentiments estan estretament vinculats a la cultura. En cadascuna d’elles hi trobem sentiments tabú, se’n potencien uns de concrets i no se n’accepten totes les formes d’expressió. Poden arribar a ser tant diferents entre un lloc i un altre que ens podem trobar, fins i tot, sentiments propis d’una cultura en concret.
De sempre ens ha interessat saber què és això que ens passa i poder-ho etiquetar (Aquesta pràctica tan humana). Trobem les primeres especulacions en els antics que aventuraven que els sentiments són una alteració de l’ànima. Més endavant es tornaria més terrenal i se li associaria un òrgan més tangible. El cor entrava en escena.
Ja sabem, més o menys, què són això dels sentiments, però, els tenim tots identificats? Quants en podem tenir? Deu? Vint? Doncs això torna a ser una qüestió subjectiva. Si escoltéssim a Descartes, ens diria que els sentiments bàsics són només cinc: l’admiració, l’amor, l’odi, el desig i l’alegria. Baruch Spinoza els va reduir a tres: el desig, el dolor i el plaer. Thomas Hobbes els va tornar a ampliar fins a llistar-ne set: l’alegria, l’amor, l’aversió, el desig, el dolor, l’interès i l’odi. I així podríem anar seguint l’acordió sentimental fins que, de la mà de la psicologia moderna, van esclatar donant-nos un planter de gairebé cent-setanta sentiments entre els que triar i remenar. Cal remarcar, però, que només la meitat d’aquest reguitzell són considerats bons.
Aquesta dada, que podria semblar lògica i normal, a mi m’esparvera. Perquè vol dir que la meitat del temps, en lloc de sentir amor, repartir estima i riure el passem estant a disgust, sent egoistes i entre l’odi i la ira envers els demés. La meitat de la nostra vida, fent números grossos, estem entre l’enuig i l’enveja, entre la malicia i el menyspreu, entre la ràbia i el rebuig o, si estem en l’altra banda (som els receptors sentimentals), entre el sofriment i la soledat. I si algú ens ofèn, només pensem en la venjança. I així ens va!
Ens autoanomenem l’espècie més evolucionada del planeta. Malgrat això, quan més avancem, més sentiments negatius ens dominen. Ho intentem, però no som capaços de viure amb acceptació, afecte i amabilitat o, si canviem de lletra, amb cautela, compassió i confiança. Ben cert és que cada vegada hi ha més moviments d’aquests que prediquen el zen i la vida pausada, però fins i tot entre les seves files, si es burxa una mica, es comença a sentir el tuf de la rancúnia.
Si ens entestem a no fer autocrítica, podríem descarregar-ho tot sobre un sentiment ancestral i dir que és per culpa de la covardia. Que fa anys que ens vàrem vendre a un sistema del benestar i que ara costa renunciar-hi. I que tota aquesta filera de “mals” sentiments hi ha sigut sempre. El que passa és que ara brollen com a resultat d’un millor coneixement de nosaltres mateixos i que no cal alarmar-se. Això ens permetrà millorar.
Permeteu-me que deixi aflorar el meu pessimisme. Estic d’acord en què són fruit d’un millor coneixement. D’un coneixement que ens fa adonar també que aquesta màquina feta a semblança d’un suposat Déu és, en realitat, una màquina imperfecta. Ara, el que estem veient són tots els engranatges que grinyolen, que no encaixen. I com la canalitzarem tota aquesta frustració? Serem capaços de canalitzar-la cap a bon port? O això ho deixarem per als que vinguin al darrera perquè afrontar-ho ens genera massa angoixa?
