Vaig créixer volent ser una Wonder Woman, una Catwoman, un Spiderman, un Batman i una Supergirl. Tot a la vegada. Volia ser un dels Quatre Fantàstics. O estar a les ordres d’en Charles Xavier sent un dels membres de la Patrulla-X. Volia lluitar cada dia amb la Lliga de la Justícia. Però vaig créixer.
Els anys em van fer despertar. Em van mostrar que tots aquells anhels no eren més que aspiracions infantils. Mai no podria volar. Mai ningú no em cridaria il·luminant el cel de Barcelona amb un gran focus des de Montjuïc. La meva lluita es quedaria reduïda a la que tinc cada matí amb el despertador. A la que tinc cada setmana per arribar a divendres sense tornar-me boja. O a la que tinc cada mes per no acabar amb xifres vermelles al banc. Fites molt menys romàntiques però molt més complicades que no pas baixar un gat d’un arbre o evitar que un autobús atropelli un avi despistat. De salvar el món millor no en parlem perquè no tinc massa clar a qui li correspondria.
En definitiva, que durant molts anys he pensat que tots aquells somnis es van quedar en allò: somnis. I anava ben equivocada.
Fa uns dies vaig tenir un segon despertar. Em vaig adonar que no som tan simples com creia. Que som quelcom més que simples humans que pul·lulem per la vida com els llimacs sobre les fulles mullades: deixant-se lliscar. Em vaig adonar que en realitat sí tenim superpoders! La pega és que ens han educat per no reconeixe’ls.
Després d’aquesta revelació, vaig decidir parar atenció i ja en tinc uns quants d’identificats. Vagi per endavant dir que no tots tenim els mateixos i que n’existeixen una gran varietat. Per exemple, hi ha qui té l’habilitat de fer-se invisible. Normalment es poden trobar en racons de carrers o del metro. De vegades a les portes dels comerços i tenen un rètol al davant on hi ha escrit que accepten ajuda perquè tenen gana. Deu ser que, com que ningú no els veu, no poden fer la compra. No els va gaire bé perquè la majoria de la gent no els veu i segueixen passant pena.
També hi ha els qui tenen supervelocitat. No en solen fer un ús massa altruista, però els serveix per ser sempre els primers de la cua. Tant li fa si és la de l’autobús o la del supermercat. No te n’adones i ja els tens al davant.
Uns que em meravellen són els que tenen la capacitat de control del temps. Ja el voldria per mi un poder així! Estiren i arronsen el temps com millor els convé. Arriben tard a totes aquelles reunions pesades de feina i, sense que te n’adonis, ja han marxat de l’oficina sense que se ningú se n’hagi adonat. Malgrat porto dies observant-los són els que més m’està costant catalogar —aquella costum tan humana— i encara no tinc clar si són Mayas — els qui arriben a partir de les 10:00 i diuen allò de: “¿Mallamado alguien?”— o Aztecas —els qui arriben a la feina a partir de les 12:00h i sempre diuen: “tú, hazte cargo de esto. Tú, hazte cargo de lo otro”—. Estic arribant a la conclusió que són una barreja.
Sigui com sigui, si n’hagués de triar només uns, em quedaria, sense cap mena de dubte, amb aquells que la natura els ha agraciat amb la capacitat de volar. Malgrat les dietes feixugues i la manca d’esport que els han amarrat al terra, poden fer volar la seva ment a plaer. No hi són mai. La comunicació amb ells és complicada —gairebé sempre sembla que acabin de caure de l’arbre—, però els envejo. El seu mètode per evitar merders és tan simple, tan elegant: “Ai, ara no hi era. Perdona, m’ho podries repetir?” Però saben que ja és tard; que hi ha un altre/a voluntari/a que ocupa la seva plaça.
A banda de tots els superpoders que he esmentat, si filem una mica més prim, podem trobar tota una sèrie de minipoders que també tenen el seu què. Hi ha aquells qui amb un somriure t’omplen l’ànima. O aquells altres que amb un petó et fan somriure i se t’omple l’ànima. O encara aquells altres que tenen la facilitat d’abraçar-se a la gent i arrancar-los un petó que fa esclatar un somriure que omple l’ànima.
La pega d’aquests minipoders, per això deuen ser minis, és que sempre et porten al mateix lloc: a omplir l’ànima. O a fer-te feliç. Tot depèn de com es vulgui mirar. I això, tan si optem per una opció com per l’altra, als superherois no els acaba d’agradar. Potser és just per aquest motiu que ens han intentat convèncer-nos que no tenim cap mena de poder.
Ara que he descobert la veritat i sé quin és el meu superpoder, ja no m’aturaré. Malgrat soni a amenaça, aviso que el faré servir. No és res de l’altre món perquè es veu que el té la majoria de la gent. Serveix per comunicar-se, per explicar coses als altres. He vist que si se’n fa un bon ús, aconsegueix que les persones s’entenguin millor que amb qualsevol correu electrònic o missatge de mòbil. Es diu Veu i esbombaré pertot arreu que té un poder imparable. Faré servir la veu perquè la resta del món desperti, cerqui, trobi i sigui feliç amb els seus superpoders malgrat penso que faran més sort si en tenen un dels minis.
Secció realitzada per Cris Xifra
