Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981)
Vaig sentir als dits el fred
de les zones més properes als pols:
Oymyakon o Nunavut.
Teixint-se el blau chagall,
lliure de línies i límits,
es va fer fosc.
No sé qui va cridar
enmig d’un silenci encorbat
i ens va quedar el dol
reblat,
la inveterada nit polar
on ara visc.
Una casa al bell mig d’un bosc nòrdic, a la vora d’un llac. Aquest escenari, per a molts bucòlic, és el punt de partida del darrer llibre de Silvie Rothkovic, “La nit que és dins el dia” (LaBreu, 2018). Rothkovic, lluny de caure en el tòpic, endinsa el lector en la incomoditat d’un indret que fascina i atemoreix alhora. A través de la seva mirada particular, aconsegueix transformar la percepció de la realitat descarnada d’una natura esquerpa, la brutalitat d’un hivern i l’alè fred de les pors interiors en un paisatge estranyament bell, ple d’una llum i una atmosfera delicades.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
