Joan Margarit (Sanaüja, 1938)
Coses abstracte que ens destruiran
com el zero absolut o la velocitat
de la llum. Mai no va servir de res
imaginar que aquestes coses eren
enormes voluntats a les quals suplicar.
Amb un cert aire de mitologia
només queda la força de l’amor,
tan poderosa com la gravetat,
silenciosa i maternal com ella:
pot ser que sigui càlida la lluna
-una roca gelada –
si recordem algú quan la mirem.
“Un hivern fascinant” (Ed. Proa, 2017) és el darrer llibre de Joan Margarit. Un llibre com un àlbum de fotografies on cada poema és una imatge d’un record o una situació viscuda per l’autor, descrita amb el seu estil particular, amb aquella cruesa tendra a la qual Margarit ens té habituats. A l’epíleg, Joan Margarit fa una reflexió sobre l’actualitat i els canvis socials que estem vivint els quals -segons ell- no aporten cap novetat a l’ésser humà en la seva soledat existencial. Una soledat que ens duu, per por, a enganyar-nos. I Joan Margarit conclou que “Per això, tard o d’hora, les persones necessitem imperiosament alguna eina compatible amb la mentida. La poesia n’és una de les més potents”.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
