Operació biquini

Tinc un cos agraït. Tot el que menjo li va bé. És capaç de treure profit de tot, fins i tot de l’aire que respiro. Val a dir que l’aire de Barcelona conté molta substància. Aquesta habilitat seva m’ha donat, des de fa uns anyets, una forma més aviat arrodonida. Una forma que, en combinació amb la meva pell descolorida, recorda una mica a cert ninot de certa marca de pneumàtics. Com que ja porta una temporada a casa, hem decidit batejar-lo. Li’n diem en Michael, per allò de què el toc internacional dóna més cachet.

En èpoques passades de ben segur que hauria estat l’enveja de molts. Se m’hauria atribuït una salut de ferro i un gens menyspreable poder adquisitiu. Però avui en dia, en una societat cada vegada més desnaturalitzada i amb uns estereotips o models que s’allunyen sense fre de la realitat, em trobo dins d’aquell grup de persones que, any rere any, tenim una cita ineludible. Formo part d’aquells individus que, quan s’albiren les primeres calors de la primavera i les mànigues s’escurcen, comença la, ja famosa, operació biquini. Aquest any no he faltat a la cita.

Ja no crec en dietes miracle, ni en cremes que fan desaparèixer els Michaels mentre dorms plàcidament. Ja no crec en gimnasos amb entrenadors hipermotivats que t’hipermobilitzen per posar-te en hiperforma, ni en centres mèdics que et modelen la figura amb una sola visita. No, ja no hi crec. Fa temps que vaig deixar de creure en fades i mags. Tinc un cos tan eficient que contraresta qualsevol conjur desengreixador que em puguin llançar.

Malgrat tot, em resisteixo a pensar que tinc la batalla perduda i m’he apuntat, un any més, a la cursa —creieu-me quan us dic que voler perdre, en pocs mesos, l’acumulat en un parell de dècades és una vertadera cursa contra el rellotge— de l’operació banyador —que pel biquini ja vaig tard. I, per assolir el meu objectiu, m’he apuntat a una d’aquelles dietes que ho fan pesar tot. Hi haurà a qui se li ha arrufat el nas només de pensar en la feinada que això significa. No us negaré pas que jo vaig fer el mateix quan m’ho van plantejar però, al final, ens acostumem a tot i s’ha acabat convertint en una rutina gens pesada. A més, ves per on, m’he trobat amb una ajuda inesperada!

He descobert que les marques comercials —absolutament totes— ens ajuden! Ara que em dedico a pesar fins i tot l’aire de les torrades, m’he adonat que cap envàs conté la quantitat de producte que indica l’etiqueta. Ni escorregut, ni sense escórrer, sempre hi falta pes. Quant n’hi manca? Doncs depèn, és molt variable. Poden ser 20 grams sobre 300, en els més conservadors, o 20 sobre 100, en els més agosarats. Sense saber-ho nosaltres, els fabricant —o envasadors— dels productes que mengem també s’han apuntat a l’operació biquini. L’única diferència és que ho fan d’una manera més discreta i sense esbombar-ho a tort i a dret. Podríem dir que són com el compta quilòmetres del cotxe: per la nostra seguretat, marca més velocitat de la que portem en realitat. Què seria de nosaltres sense el germà gran que ens vigila i cuida?

Clar que, crítica de mena, després d’haver-ho descobert i d’haver tingut els primers moments d’agraïment, m’han atacat els “I si…”. I si resultés que no ho fan per nosaltres? I si resultés que només ho fan per enriquir-se més ràpidament? He fet quatre càlculs per sortir de dubtes. A l’any pago uns 150€ d’embotit, uns 250€ de peix embassat, uns 50€ de verdures en bossa i uns 50€ més entre conserves i fruites que no consumeixo. En total, més de 500€. A casa, que en som dues, vol dir que regalem més de 1000€ anuals a les marques a canvi de que es preocupin per la nostra salut fent-nos menjar menys del que creiem. Si això ho multipliquem pels 4,5 milions d’habitants de Catalunya —sí, ja sé que som gairebé 7,5 milions però he considerat que no tothom té una boca que menja tant com la meva o una economia que li permet comprar segons quins productes— em surt que —ara he caigut de cul— paguem més de 2000 milions d’euros en menjar que no arriba a casa!

Podríem pensar que són molts diners i que algú s’està enriquint a costa nostra. Però si abans fèiem multiplicacions, ara és el torn de les divisions. Si partim del fet que a Catalunya hi viu el 0,099% de la població mundial, que a les 10 empreses més grans que controlen la indústria alimentaria hi treballen gairebé 1,4 milions de persones i que aquestes estan repartides uniformement —ja sé que és molt suposar—, resultaria que a cadascun dels treballadors els tocaria un sou anual d’uns 15000€. Així, doncs, després de tot aquest ball de xifres, ens podríem relaxar dient que són molts a repartir i que, tal i com havíem pensat inicialment, l’estalvi de producte en els envasos és sense ànims de lucre. Però si tot seguit pensem que les estadístiques ens diuen que els directius cobren, en mitjana, entre un 250% i un 300% més que els empleats, entendrem perquè alguns passem les vacances a les platges de la Costa Brava o les muntanyes del Pirineu —que són ben boniques tant les unes com les altres— mentre hi ha qui se’n va a esquiar a Suïssa cada cap de setmana o a posar-se moreno a les platges de les antípodes que es veu que tenen la sorra més fina.

I davant de tot això, què podem fer? Doncs podríem guardar la bàscula de cuina i fer com que no ens n’hem adonat. Però, malgrat estic gairebé segura que no hi ha mala fe i totes aquestes empreses pensen, de debò, en la nostra salut i benestar, em sembla que optaré per una sortida una mica més bel·ligerant. Armada amb el poder que les xarxes socials ens donen, he decidit que començaré a reclamar perquè, posats a pagar, prefereixo que tots aquests grams formin part dels meus Michaels abans que engreixar les butxaques d’altres.