A les 6:03h m’ha despertat una lleugera vibració en el canell esquerre. Era l’hora idònia per llevar-se, l’hora en la qual la meva smartband ha determinat que el meu son era prou lleuger per despertar-me sense torbar cap de les meves funcions vitals. Una manera suau i agradable de començar el dia: sense l’estrès que provoquen aquells despertadors taquicàrdics que, al meu entendre, haurien d’estar prohibits.
Després dels 10 minuts d’estiraments al llit —fer-los dempeus és perillós perquè encara tenim tots els líquids acumulats a la columna i ens podríem lesionar—, he anat cap a la dutxa cronòmetre en mà: 5 minuts exactes de dutxa —per seguir les directrius de la OMS i ser sostenible— a una temperatura exacta de 30ºC —per no ressecar-me i mantenir-me jove— i amb un sabó sense components químics que alterin el pH de la meva pell o el medi ambient.
M’he eixugat amb cura per no deixar cap resta de sabó o aigua bruta que em pogués provocar irritacions. Ho he fet amb un tovallola de fibres 100% naturals i amb un gramatge superior als 450gr. Em va costar un ull de la cara però us ben asseguro que val la pena. Mai abans no m’havia eixugat d’una manera tan suau i sana com ara. Després d’utilitzar-la, com que avui ja era el tercer dia que la feia servir, l’he posat al cubell de la roba bruta. No us podeu imaginar la quantitat de microbis i bitxos d’aquests microscòpics que poden acumular i proliferar en elles. Ho vaig llegir en un blog de tota confiança.
Abans de vestir-me m’he untat el cos amb una crema sense químics —lliure de parabens i aquestes coses— que he deixat assecar de manera natural mentre feia el llit i plegava i endreçava el pijama. Un bon Fengshui és imprescindible: un dormitori ordenat és el reflex d’una ment ordenada. Hi haurà a qui li estranyi que encara dormi amb pijama però és que encara no m’he acostumat a dormir sense roba i estic fent l’adaptació a poc a poc. De moment, he aconseguit prescindir dels pantalons.
Just quan desava la samarreta dins el primer calaix de la tauleta, puntual a la seva cita, l’alarma de la cafetera m’ha avisat que el cafè recent fet m’estava esperant. L’he deixat reposar entre tres i sis minuts —temps recomanat per la OMS perquè la temperatura baixi entre 65ºC i 55ºC i reduir d’aquesta manera les probabilitats de patir un càncer d’esòfag— . He aprofitat aquesta estona per preparar 150ml de llet sense lactosa a 50ºC. L’he barrejat amb el cafè deixant-la lliscar sobre una cullera del revés per no perdre l’escuma del cafè i, alhora, aconseguir una barreja homogènia. Al conjunt hi he afegit mitja culleradeta de sucre de canya autèntic; d’aquell que si l’aixafes no fa pols blanca. La resta de l’esmorzar —recomanat per una aplicació que em vaig instal·lar fa dues setmanes en el mòbil i que us recomano fervorosament— ha estat 40 grams de cereals bio, servits en un vol de vidre, amb fruita natural recent tallada i 100ml de llet vegetal a temperatura ambient.
M’he assegut a degustar-ho, procurant de mastegar-ho vint vegades abans d’empassar, mentre revisava les noticies del dia a la tableta. En obrir l’agenda he vist que el Google Duplex m’havia concertat cita amb la perruquera a mitja tarda. No em venia massa bé, però una ullada al reflex que em retornava la finestra m’ha fet adonar que tenia raó i que em convenia una tallada de cabell. Li he demanat que cancel·lés el berenar amb amics i busqués un altre dia que fos més propici.
Abans de sortir de casa, he comprovat que la menjadora donaria les dosis exactes de pinso als gats a les hores convingudes, he xiulat per comprovar que duia les claus del cotxe a la butxaca, he aplaudit per apagar les llums de casa i he dit “adéu” per activar l’alarma.
De la jornada laboral no us en parlaré gens ni mica. És un avorriment perquè està tot tan programat que semblem robots.
A les 18:05h he entrat altra vegada per la porta de casa. Cinc minuts de retard perquè han canviat el sincronisme d’un semàfor que m’ha fet parar tres vegades més del normal. Trobo que l’ajuntament hauria de pensar una mica més abans de fer aquest tipus de canvis. Hi ha persones a les que ens afecten molt!
En fi, per recuperar aquesta estona perduda he hagut de reduir el temps que dedico, a diari, a fer exercici físic. L’App, com era d’esperar, se m’ha queixat i m’ha dit que només esforçant-m’hi aconseguiré els objectius. Prou que ho sé! Però la culpa és de l’ajuntament, no meva! Procuraré recuperar aquesta estona al llarg de la setmana perquè em torni a pujar la puntuació. No se sap mai qui pot veure el meu rànquing a les xarxes i no voldria causar una mala impressió. Després he fet una rentadora a 40ºC i sense suavitzant per tal d’evitar que es formi una pel·lícula repel·lent que em causi al·lèrgies o faci malbé la roba.
Amb tot això, ja s’ha fet l’hora de sopar, les 20:00h. Entre dues i tres hores abans d’anar a dormir. He consultat el mòbil i m’ha dit que em tocava una tassa de gaspatxo amb peix a la planxa i una mica de fruita. Quan he obert la nevera i he vist que no em quedava gaspatxo he tingut un moment de pànic. M’he calmat quan he vist que la nevera ja havia fet la comanda al supermercat. També m’ha afegit la cita per rebre el repartidor a l’agenda. Recuperada la calma, he demanat una segona opció de menú al mòbil.
Avui no he fet cas a l’Área de Nutrición de la Sociedad Española de Endocrinología y Nutrición (SEEN) i he engegat la tele mentre sopava. M’hauria agradat veure una sèrie nova que m’han recomanat però el televisor ha insistit que tenia pendent el capítol pilot d’una recomanació seva i he acabat cedint. He optat per fer-li cas perquè em coneix millor que els companys de feina i segur que m’agrada més. No m’he equivocat.
La pega és que ara estic enganxadíssima. Tot just estic a la meitat de l’episodi i m’agradaria acabar-lo de veure però la smartband m’està vibrant com una boja per dir-me que he d’anar cap al llit. He provat de fer-li cas perquè la salut és el primer però el televisor no em deixa aturar l’emissió. Em diu que estic en un punt crucial i que no pensa interrompre el capítol. He consultat l’horari d’atenció al públic per veure què hi puc fer però ja estan tancats i no em poden donar una solució.
Després de donar-hi unes quantes voltes, he decidit resoldre l’atzucac de manera salomònica: he programat l’smartTV perquè s’apagui quan acabi el capítol i m’he estirat en el sofà procurant tenir el braç molt quiet per fer veure que m’he adormit. Així tothom està content i em deixen en pau. Només espero que l’smartphone no li xivi la localització a la smartband. Si ho fa, ja em puc preparar per una bronca matinal que no hi haurà Fengshui que ho arregli.
Secció realitzada per Cris Xifra
