Golgona Anghel (Romania, 1979)
Quantas vezes, ao acordar,
não o encontraste,
sem outra perspectiva
a não ser o cheiro dos brioches ainda quentes?
(A felicidade não vende, dirão.
A eternidade precisa de estátuas,
os manuais de história de dadores de sangue.
As ninfas usam agora perucas e unhas postiças.)
Quantas vezes
não lhe tocaste
como quem recorta uma maçã
de uma naturaleza morta
e não sabe se lhe há-de-trincar
para lhe devolver com os dentes
a primeira palavra da madrugada?
(Com una flor de plàstic a l’aparador de la carnisseria)
Quantes vegades, en despertar,
no el vas trobar,
sense cap altra perspectiva
que l’olor dels brioixos encara calents?
(La felicitat no ven, diràn.
L’eternitat necessita estàtues,
els manuals d’història donants de sang.
Les nimfes ara usen perruques i ungles postisses.)
Quantes vegades
no el vas tocar
com qui retalla una poma
d’una natura morta
i no sap si l’ha de mossegar
per tornar-li amb les dents
la primera paraula de la matinada?
Perquè ens agrada la versió despullada de lírica del món que envolta la poesia de la poeta romanesa-portuguesa Golgona Anghel. Perquè ens agrada la mirada àcida amb què Anghel ens descriu la realitat, us tornem a recomanar un dels seus poemes, en aquesta ocasió uns versos extrets del seu llibre “Como uma flor de plástico na montra de um talho” (Assírio & Alvim, 2013).
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
