Jo, com que vaig néixer al segle passat, sóc d’un model antic. Sóc de les que, quan cau al terra, —procuro que sigui molt de tant en tant— es trenca ossos o es pela els genolls. He de dir que no em suposa cap trauma perquè m’ha passat des que vaig néixer i ja ho tinc molt interioritzat. Però, per ser del tot honesta, he de reconèixer que els nous models em causen certa enveja.
Recordo quan arribava a casa amb nyanyos al cap, els colzes pelats o els genolls amb ferides. Els traus a la barbeta també eren un clàssic. De vegades, havia esperant tant que la sang havia fet una pasteta amb la sorra i arreglar aquell desgavell era tot un repte. La mare —sempre era la mare— s’armava amb el seu kit de primers auxilis: cotó, aigua oxigenada, mercromina i, per a casos extrems, tiretes, i passava a l’atac. Sense pensar en l’estalvi, girava el pot d’aigua oxigenada i el premia amb força per fer-la caure a dojo sobre la ferida. Recordo la bromera que feia i la veu de la mare dient: “Bufa, bufa. Va, que t’ajudo”. I buidàvem els pulmons fins que aquella escuma quedava reduïda a mínims. Després, la mare ho netejava tot amb un bon tros de cotó fluix i encara hi tirava una mica més d’aigua oxigenada. Si arrufava el nas, sempre em repetia la mateixa cantarella: “quan cou cura i quan pica madura”. I devia ser cert perquè mai vàrem passar a mals majors.
També recordo anar amb una moneda de vint-i-cinc pessetes lligada amb un mocador per evitar que pugés el nyanyo. I que vaig aprendre a aixecar-me sola —si hagués esperat algú, potser encara hi seria—. O que, si m’estavellava fent el cràpula, m’assegurava que no m´hagués vist ningú per estalviar-me un clatellot extra. Sempre m’he preguntat si, les que som del meu model, apreníem a base de mastegots. He arribat a la conclusió que sí.
Va ser amb esmorrades a la cuneta que vaig aprendre a anar en bicicleta. De culades, que vaig aprendre a patinar. De bastonades, que vaig aprendre a batejar. I va ser a base de clatellots que vaig aprendre el que estava bé i el que no.
Ara els nens són molt diferents. Es veu que són de goma i no es trenquen. M’hi he fixat i és ben cert!. Quan, tot jugant en algun d’aquests parcs moderns, cauen, reboten! No ho negaré, em fan molta enveja. Amb mitges ganes m’hi aniria a tirar jo. Em retinc recordant-me que sóc un model antic i que seria molt trist si m’haguessin de venir a recollir, tota trencada, del terra d’un parc infantil. El que sí he de reconèixer que he fet és, camuflada en la foscor de la nit, pujar en algun balancí. Els meus preferits són els que tenen forma d’animal. No us podeu imaginar el que significa poder-se balancejar sense que perilli l’entrecuix!
Els nous models tenen, també, una altra millora: no els calen els clatellots per aprendre. Potser hi haurà qui pensi que no ho és però, sense cap mena de dubte, sí és una manera més agradable d’educar-se. Observant-los amb interès —sempre m’ha agradat saber com funcionen les coses— m’he adonat que ara, quan cauen, has de córrer ràpid cap a ells i aixecar-los. Sembla que el mecanisme de reincorporació els falla. Després els cal una bona abraçada, com qui estufa un coixí, perquè torni a la forma original. No t’has de preocupar per reparar les ferides amb sorra; no se’n fan. He vist també que, en el seu cas, l’escuma que s’estalvien a les ferides la treuen per la boca en forma de rebec. A mi em resulta més desagradable però s’ha de reconèixer que dura menys que la crosta que ens sortia a nosaltres.
Malgrat els avenços —i com diria la meva àvia que era d’un model encara més antic— no tot són flors i violes. Resulta que, enlluernats per les modernors dels nous materials, s’han oblidat funcionalitats bàsiques com poden ser la memòria. Cada vegada en tenen menys. I és una llàstima perquè, com he pogut observar en més d’una ocasió, tan bon punt han deixat d’escopir la bromera és tornen a enfilar per repetir la proesa i, com és d’esperar, es tornen a esmorrar. I sant tornem-hi: corredissa del progenitor, abraçada, petons i cap amunt una altra vegada. No m’estranya que els pares d’avui en dia vagin tan estressats perseguint els seus fills! Ben mirat, potser és per això que han posat aquests terres de goma en els espais infantils. Si el terra potencia el rebot natural dels nens i els ajuda a aixecar-se sols, els pares es poden relaxar una mica.
Podria seguir amb un bon reguitzell més de comparatives entre els dos models, però em sembla que ja en tenim prou per servir el (etern?) dilema: és millor quedar-se amb els models antics que, malgrat es trenquin, es poden anar reparant i segueixen funcionant? O hem d’apostar per un suposat progrés que ens porta a protegir el que sentim com a nostre fins a límits malaltissos? Jo ho tinc clar.
