No m’ho perdo

A l’estiu, tota cuca viu o, si ja és viva, revifa. Jo sóc de les segones. Hiverno els mesos freds i amb la calor recupero la vitalitat.

Si a l’estiu revifo és en bona part gràcies als festivals. M’encanten! N’hi ha de tota mena: de música, de dansa, de teatre, …. Els que més m’agraden són aquests darrers i l’estiu en ve prou farcit com perquè no hagi de buscar gaire per trobar una obra que em faci peça.

Durant l’any no hi vaig gaire al teatre però quan arriba aquesta època… patam! L’economia personal a fer punyetes i a comprar entrades de manera compulsiva s’ha dit. No sabria explicar per què. És com una mena de necessitat que em cal satisfer. El principal problema, però, no és pas l’econòmic. El principal problema, per mi, és que aquesta manera de fer em porta a veure espectacles… estranys? Em costa trobar l’adjectiu. No sóc cap experta del teatre però sí considero que en sé una mica i puc dir, sense embuts, que hi ha coses que m’atabalen.

De vegades s’entesten a fer coses modernes que no sé per on agafar-les. O —suposo que per estalviar uns calerons— fan servir el mateix actor o actriu per fer diferents personatges i m’emboliquen. O surt tanta gent a escena que al final ja no sé qui és qui i em perdo. O fins i tot he vist alguna obra clàssica on els actors i actrius porten vestits moderns. Podria seguir amb una llarga llista de coses que em semblen fora de lloc però no ho faré. No treu cap a res perquè l’últim que voldria és que això semblés una queixa. Res més lluny de la meva intenció! Quan em trobo amb un espectacle d’aquesta mena, m’ho prenc com una vivència diferent i ja està. A més, com que normalment escullo els que es representen en espais emblemàtics, gaudeixo de l’entorn i em dono per satisfeta.

Un altre aspecte que em motiva per assistir als festivals d’estiu és que els fabricants de productes alimentaris són més propensos a fer-los servir per fer publicitat o presentar nous productes. A mi, que m’omplin de papers, em molesta. Mai no sé què fer-ne. Llençar-los a la primera paperera em sembla lleig i traginar-los amunt i avall em fa sentir tonta —vaig carregada per res—. Suposo que és per això que prefereixo que optin per la versió pràctica i et donin una mostra del producte. Com que em considero una persona molt altruista, sempre em presto a provar el que m’ofereixen. Això sí, si després em demanen l’opinió, només la dono si m’ha agradat. Em sembla molt lleig criticar la gent que, amb tan bona voluntat, m’ha fet un regal. Per mi, els tasts d’estiu són una activitat més de les que puc gaudir i, suposo que és per això, em molesta molt que intentin privar-me’n.

L’altre dia, sortint d’una obra de teatre que encara estic meditant, un fabricant de sucs havia instal·lat una paradeta perquè poguéssim gaudir de les noves varietats. Era una nit calorosa i vaig aplaudir la iniciativa. De lluny vaig poder apreciar que n’oferien de quatre sabors diferents. No eren del meu gust —de vegades fan combinacions de fruites ben estranyes— però no em va importar. Mentre feia la cua —llarga de nassos per culpa que l’accés a la taula no era senzill— anava meditant sobre quina de les varietats seria l’escollida. Per prendre una millor decisió, observava els meus predecessors i analitzava quines eren les seves reaccions en provar els beuratges. L’observació em va servir per veure que no ens limitaven a un suc per persona. Em van facilitar la decisió: me n’agafaria un de cada sabor. El primer me’l prendria d’immediat per contrarestar la calor de la cua. El segon, en arribar a casa per no anar a dormir amb la panxa buida —era tard i no tenia ganes de cuinar—. El tercer, l’endemà al matí per allò de reduir el nombre de cafès. I el quart me l’enduria a la feina i m’estalviaria fer una consumició al bar. Vaig mirar la bossa i vaig fer càlculs. Encara me n’hi cabien un parell més: un per mitja tarda i l’altre per la Tina, que també li agrada provar coses noves.

Amb els números fets i la tàctica d’aproximació a la taula establerta, vaig decidir que ja portava molta estona fent cua i vaig fer drecera avançant unes quantes persones per entre uns parterres. Ja gairebé hi era quan va esdevenir la sorpresa. D’enmig del no res va sorgir un noi d’aquests que porten armilla i auricular i ens va començar a barrar el pas cap a la taula al crit de: “Sisplau, vagin sortint que la cua està fent col·lapse”. Sí, home! I què més? Després de tota l’estona que havia invertit en dissenyar la tàctica i fer la cua, no estava pas per deixar-ho córrer. Em va sortir un: “Jo això no m’ho perdo!” i vaig empènyer l’home que tenia al davant. És va regirar una mica i em va dir no sé què, però, com que tenia el mateix objectiu que jo, no va aturar el pas. Fent-lo servir d’ariet, em vaig poder esmunyir per darrere seu i vaig arribar a la taula de les mostres. Mentre l’organitzador discutia amb ell i el feia sortir sense el botí, jo vaig aprofitar per encabir dins la bossa cinc ampolletes de suc. Quan estirava la ma per agafar la sisena, vaig tornar a sentir aquella veu. Em parlava directament: “Senyora, ja n’hi ha prou. Faci el favor d’anar sortint”. Em va saber tan greu per la Tina… El zel organitzador d’aquell noi, la va deixar sense suc.