Porto dies que no paro d’aixecar pedres. Vaig començar per les petites, les que em suposaven menys esforç. Però no complien les expectatives i vaig eixamplar la recerca. Ara ja les aixeco de totes les mides i m’he convertit en tota una experta.
Des de fa un temps, em sento accelerada i com que no em trobo el pedal del fre, vaig pensar que amb una bona pedra faria cap. Em va semblar una solució senzilla i fàcil de dur a terme: una pedra prou grossa a cada butxaca segur que m’ajudarien a aturar-me. No va ser així i me’n vaig anar de vacances molt amoïnada.
Vaig escollir un país d’aquests que en diuen slow, on la vida va a un altre ritme i el rellotge sobra. On estàs en contacte amb la mare natura i l’escala de valors et canvia. Va semblar que funcionava. Quinze dies allà i vaig tornar diferent. Em sentia més calmada i capaç de caminar pel carrer sense atropellar la gent. Em vaig animar. Vaig pensar que potser tot plegat havia estat una falsa alarma. Que potser l’acceleració, en la que m’havia vist immersa, havia estat deguda a la febre que portàvem tots plegats pels darrers esdeveniments —fent palès allò de què la calor accelera les partícules—. Però l’efecte va durar poc. De fet, l’atabalament va tornar augmentat perquè ara tinc ganes d’atropellar fins i tot —o en especial— quan vaig amb el cotxe. Vaig recuperar la idea de les pedres i en vaig augmentar el nombre i la mida.
Ara, quan condueixo, carrego el maleter del cotxe amb totes les que hi caben. Quan camino, en porto una motxilla plena. Amb aquesta tàctica, l’única cosa que he aconseguit ha estat gastar més benzina i destrossar-me l’esquena. Però segueixo amb el gas a fons.
En veure el fracàs de l’estratègia, vaig decidir doblar els esforços i tornar a augmentar la mida —en aquest cas sí, que importava—. Em vaig dedicar a les encara més grans. A les enormes. Em refereixo a aquelles per les quals cal ajuda mecànica quan les vols aixecar. La idea era amagar-m’hi a sota i que no em deixessin moure gaire. Tampoc no va funcionar. És cert que vaig deixar de bellugar-me i també van desaparèixer les ganes d’atropellar. Però dormir tan plana em destrossava les cervicals i em llevava de tan mala bava que només tenia ganes de mossegar el primer que se’m posés al davant. No vaig tenir més opcions: em vaig rendir.
Tossuda per naturalesa, encara he provat una darrera treta. Avui he sortit al carrer amb una bandera blanca i un cartell penjat al pit en el que hi havia escrit, amb lletres prou grosses: “Que algú m’aturi, si us plau!”. He tornat a casa sense bandera, amb dos blaus a la cuixa —causats per una bicicleta—, una ungla trencada —per l’atropellament d’un carret de la compra—, una esgarrinxada al braç —d’un patinet elèctric que, a més, m’ha insultat— i un cop de puny a l’estomac —d’algú que se n’ha anat cridant no sé què de les banderes i que deu ser qui s’ha endut el que quedava de la meva—.
Abatuda, m’he assegut al sofà de casa i he arribat a la conclusió que aquest món no em prova. He respirat profundament i, invocant la meva ídol de joventut —la Mafalda— he cridat amb tota la potència que els pulmons m’han permès: “Pareu el món, que vull baixar!”. Ningú no m’ha fet cas. Es veu que o no hi ha conductor o està massa ocupat per escoltar-me.
