Si algú ens aturés pel carrer i ens preguntés quin és el producte més car que ens ve al cap, és probable que contestéssim: els diamants. Per als que som d’economia més justa, com que els diamants ens queden lluny, potser donaríem una resposta més modesta i contestaríem que l’or. En qualsevol dels dos casos, hem encertat per ben poc.
Per què dic això? Doncs perquè el cervell funciona d’una manera particular i, de tant en tant, ens juga males passades. En parlar de diners i del cost de les coses, ves a saber per què, tenim una tendència natural a pensar en valor absolut. És a dir, les coses que considerem cares són aquelles per les que hem de desemborsar, de cop, una gran quantitat de diners. En aquest grup hi posaríem doncs: l’or i el platí, o, si passem a les pedres precioses, ens deixaríem delectar pels esmentats diamants, o per un bon grapat de maragdes, safirs o robins. Si som d’aquells que no es deixen enlluernar pels penjolls i ens agrada tocar de peus a terra, una bona casa o un cotxe imponent també farien el fet. En qualsevol cas, pensem a l’engròs. No ens fixem en els luxes que tenim a l’abast de la ma. Veiem-los.
De ben segur que la majoria de nosaltres, en algun moment del dia, prenem un cafè —amb llet o sense— o una infusió fora de casa. Si no estem sota la influència turística, en mitjana, posem que ens costarà 1,6€. És a dir, si el compréssim en ampolles de litre, en pagaríem 16€. Us imagineu quin vi podríem prendre si beguéssim més d’un cafè al dia?
De tot això vaig adonar-me’n quan, ara farà uns dies, vaig comprar un llibre en una edició del 1893 —difícil de trobar— i em va sortir més barat que el cafè recremat que em van servir quan pretenia celebrar la compra. Em va sortir, fins i tot, més econòmic que una capsa de construcció amb peces de plàstic que acabava de comprar pel meu nebot. Com pot ser que una joguina, que un cop muntada la figura no saps què fer-ne, surti més cara que un llibre amb més de cent anys? Si ho penso bé, el que potser passa en aquest segon exemple és que vaig pagar per la durada: les peces de plàstic duraran molts més anys que qualsevol llibre que pugui comprar.
En qualsevol cas, aquest fet em va servir per parar atenció als preus dels articles quotidians i vaig trobar un exemple encara més escandalós: la tinta d’impressora. Després d’una recerca no gaire senzilla, vaig esbrinar que en un cartutx de tinta hi ha entre 6 i 8 ml de producte. Si ens quedem amb la mitja, 8 ml, i multipliquem pel que costa cada contenidor, ens surt que paguem el litre de tinta a 2500€. És a dir, força més cara que alguns d’aquells articles que, a priori i sense dubtes, considerem de luxe. En paguem més diners que per un grapadet de safirs o robins.
Conscient d’aquest fet, he demanat, pel meu aniversari, que em regalin vals per a cafès —no cal que siguin de franquícies americanes—. I, mentre espero que arribi la data, he guardat totes les joies que tenia i he dut un cartutx de tinta, nou de trinca, al joier. Li he demanat que l’encastés en una cadeneta de plata —tampoc no cal tirar la casa per la finestra— i me’n fes un penjoll. Estic segura que, per primera vegada, podré lluir una joia sense patir per si algú me la vol prendre. És l’avantatge que tenen els luxes quotidians.
Secció realitzada per Cris Xifra, escriptora
