Manuel Forcano (Barcelona, 1968)
Hi ha ciutats a les quals no hauries de tornar.
Perquè ja ningú no t’hi espera.
Perquè de poc et serveix recordar
on, com, i amb qui vas compartir plaers
i amor,
o així ho vas creure.
Perquè ja gairebé ni te’n recordes
i, pel teu confort,
barreges allò viscut i allò somniat
com a la dutxa l’aigua freda
i la calenta.
Per què insistir?
Tot s’ha quedat reduït a una fulla seca
que el vent s’endú
cap als ombrius.
Tants quilòmetres de viatge
per no moure’t de la memòria.
Hi ha tardes de pluja en què la malenconia et pren de la mà i et convida a passejar per certs llibres de poesia, i així perdre’s entre els seus versos per trobar-nos en aquella llum càlida que desprenen. Manuel Forcano és un dels poetes que millor descriu aquest sentiment de foc que és el desig, i els seus poemes fan olor de Mediterrània i d’estiu. No ho dubteu: si voleu trobar aixopluc ara que la tardor es comença a tacar d’hivern, els seus llibres són un bon lloc on refugiar-se del fred.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
