Si intento recordar les sèries televisives de venjadors que he vist, la primera que recordo és Quan es fa fosc. Uns quants —molts— anys després vaig veure Dexter. Aquestes dues són les primeres que em venen al cap —si m’hi esforcés una mica, de ben segur en sorgirien molts més exemples— quan penso en justiciers que s’emboliquen la manta al cap i proven de posar una mica d’ordre en aquest món. Sempre vaig pensar que les seves accions eren fora mida i que, si bé els serials eren entretinguts, potser tampoc no calia donar idees esbojarrades a uns espectadors cada dia més nerviosos.
Fet: A Irlanda un noi de 27 anys viola una noia de 17 durant una festa.
Sentència: Absolució.
Motiu: Duia un tanga amb un llaç pel davant. A més, les proves no van aconseguir demostrar que la noia no se sentia atreta pel noi.
Fet: A Espanya una dona és violada i agredida durant més de dues hores pel seu cap.
Sentència: És condemnat però es rebaixa la sentència de nou anys a només dos.
Motiu: La dona, quan era jove, va fer uns tallers de teatre i quan, uns dies després, va explicar en una entrevista el que li havia passat, ho va dramatitzar.
Fet: A Xile un home viola y mutila una dona.
Sentència: És condemnat però es rebaixa 8 anys la pena que dicta la llei.
Motiu: La va colpejar, li va fer mal, li va arrancar els ulls,… però el jutge va concloure que no hi havia motius per pensar que la volia matar.
Fet: A Espanya un home penetra la seva neboda de 15 anys.
Sentència: És condemnat però li rebaixen la pena a menys de la meitat.
Motiu: La menor va entrar en estat de xoc i no es va poder provar que l’acusat, per dur a terme la violació, fes ús de la força o l’amenacés.
Fet: A Espanya una noia és violada per torns per tres homes.
Sentència: Dos d’ells són condemnats per aquesta violació, i dues més, amb penes de més de 36 anys. Malgrat això, són posats en llibertat.
Motiu: La versió de la víctima presenta contradiccions perquè no recorda l’ordre de les penetracions. A més, no s’estima que puguin intimidar a la víctima perquè no ho van fer abans de la detenció. I el jutge determina que no hi ha perill de fuga perquè tenen un fort arrelament al territori: és on viu la família i hi tenen la feina.
Fet: A Espanya un tio i el seu nebot violen una dona.
Sentència: La pena de 15 anys es redueix a 4 i mig. Ha estat recorreguda i podrien quedar lliures.
Motiu: La sentencia conclou que del testimoni de la jove se dedueix que les pràctiques sexuals es van realitzar sense el seu consentiment però sense violència ni intimidació: “no venciendo la voluntad mediante una acción violenta que permita calificar el atentado a su libertad sexual como delito de agresión”. A més, la resolució especifica: “Lloraba y les decía que no (…) no fue capaz de expresar la negativa de manera física (…) En definitiva, la víctima se encontró sin recursos para reaccionar de otro modo, quedando prácticamente paralizada, sin gritar ni resistirse, más allá, eso sí, de seguir manifestando su negativa de los actos de que está siendo objeto, lo que hizo innecesario el empleo de violencia o intimidación para doblegar su voluntad”.
Han passat uns quants anys més i ara entenc millor aquells “herois”. Em resulta d’allò més senzill posar-me en la seva pell. Que potser no hauríem fet el mateix nosaltres? Si tinguéssim la capacitat d’actuar, no la faríem servir? Si ens sentíssim traïts i estafats per la justícia, no seria lícit voler-ho corregir pel nostre compte? No és legítima la venjança? No tenim dret a defensar les nostres propietats? Perquè, no és això el que som les dones? Simples propietats per als ulls de molts. Si propietats no, de ben segur que ens veuen com a persones de segona categoria. Altrament, no s’entendria que hi hagi aquestes sentències i gairebé ningú s’estranyi o actuï.
I arribats a aquest punt em pregunto: i les dones? No pensem fer res? No hi ha dones que n’estiguin fartes? No n’hi ha de justicieres? No hi ha jutgesses que vulguin vestir-se de lila i sortir, cada nit, a repartir una altra mena de justícia? No hi ha dones policia que vulguin imposar igualtat? Si torno als serials televisius, només em ve al cap la Sònia Silva de Nit i dia i em sembla molt poc si tenim en compte el percentatge de dones que hi ha en el món.
Amb tot això no pretenc incentivar la justícia per compte propi. No em mal interpreteu pas. És només que quan penso en aquesta mena de situacions, amb una justícia tant evidentment esbiaixada, se’m plantegen més preguntes que respostes i això m’incomoda molt. Sense respostes, mai no serem capaces de trobar solucions bones. I sense solucions bones, correm el risc que algú, algun dia, s’atipi i decideixi imposar la seva justícia. La d’ara no és bona, no hi ha dubtes, però la que pogués sorgir per aquesta via, de ben segur, tampoc no ho seria. Un falcó lila que repartís a tort i a dret no deixaria de ser una altra solució esbiaixada que no ajudaria a resoldre els problemes. A més, no hem de perdre de vista que la violència, es pinti del color que es pinti, no deixa de ser això: violència.
Secció realitzada per Cris Xifra, escriptora
