Gran virtuós del piano blues i boogie-woogie i el millor ambaixador del gènere a l’Estat espanyol, Lluís Coloma (Barcelona, 1973) és un dels més actius i reconeguts de l’escena europea en aquest terreny. Ha passat pels festivals de referència al Vell Continent i també ha tocat regularment als Estats Units i Àsia, en diverses ocasions amb figures de la talla de Carl Sonny Leyland, Barrelhouse Chuck, Mitch Woods, Bob Seeley, Mark “Mr B” Braun o Frank Muschalle.
Amb prop d’una dotzena de discos editats, continua explorant textures del blues i el boogie a les tecles i aquest mateix divendres torna a Sabadell (CavaUrpí) amb l’accent rocker de la banda A Contra Blues. I per Reis torna a muntar la gran festa de pianos internacionals en dues sessions a la Nova Jazz Cava de Terrassa .
Entrevista realitzada per C. Cascón
Què tal, Lluís? Et veig molt abrigat, i la llar de foc al darrera… [l’entrevista és per Skype]
Aquí estem, al Lluçanès. En realitat és una barbacoa (hehe). Però aquí s’hi està bé, amb la calefacció posada.
Doncs molt bé, encantat de parlar amb tu un altre cop. És el primer cop que vens a Sabadell amb A Contra Blues però no sé si has tocat gaire sovint amb ells
Doncs deu ser el quart o cinquè concert que fem. L’Héctor, que toca la guitarra amb A Contra Blues, havia estat alumne meu de piano, i des de feia temps sempre parlàvem de fer alguna cosa. Ells són una banda de dues guitarres, baix, bateria i veu, i el piano hi encaixava perfectament. Teníem moltes afinitats, vam muntar un bolo al Jamboree amb un repertori molt especial i la veritat és que va ser tot un èxit.
Diferent del teu habitual.
Jo estic super content de tocar temes que habitualment no toco amb el meu grup, en part perquè no canto. És molt variat: en l’ona de temes de Dr. John, Jerry Lee Lewis, alguns de country, altres més rockeros, força cosa del Ray Charles… A ells els aporto una part diferent i per a mi és una altra proposta que presento, no només per concerts per aquí sinó més internacional, per festivals de blues…
No és que tu siguis el “convidat especial” de la banda sinó que és un projecte conjunt?
Si, si, el repertori l’hem triat junts i la gràcia és que hi ha protagonisme del piano però també de la banda.
He vist el vídeo on toqueu un tema de Little Richard: sentim un Lluís Coloma més canyero, o més rockero, del que estem acostumats. Més temes que heu triat per a l’ocasió?
I put a spell on you, de Screamin Jay Hawkins, que queda molt curiós i ‘gamberro’, un tema del Bob Dylan (Don’t think twice it’s alright)…
Serà un plaer tornar-te a sentir a Sabadell, i amb nous al·licients, com aquestes veus i guitarres.
A més els A Contra Blues són els guanyadors de l’European Blues Challenge (2014)… i han anat per tots els festivals d’Europa, han tingut molta repercussió. I només toquen blues, també fan rock. D’aquí ve el nom A Contra Blues. No s’encasellen.
No recordo quan fa que vas venir a Sabadell, però no gaire ¿no?…
Per Festa Major, a L’Estruch. Va estar a punt de ploure, però va anar molt bé. De fet, a la CavaUrpí toquem un o dos cops l’any.
I sempre portes convidats interessants
Si, hem portat Carl Sonny Leyland, el Sax Gordon, el Dani Nel·lo… A mi és que la CavaUrpí m’agrada, bé, és que ara a Sabadell és “el lloc”. És una aposta que fan per aquesta música i és per aplaudir-los.
Doncs pels que es quedin amb ganes de més Lluís Coloma, i pujant de nivell, tindràs uns cracks internacionals per Reis a la cita a la Nova Jazz Cava. Noms europeus que potser no ens sonen familiars però que són de primer nivell. Abans d’entrar en el cartell, com tries els que venen, i com ho fas per convèncer-los…?
Els enganyo a tots! Els dic que menjaran pa amb tomàquet, tapes, una paella amb la família… ha ha. No, seriosament, com que vaig a molts festivals i llocs a tocar, sempre coincideixo amb pianistes. Normalment porto pianistes nous que he conegut o simplement altres que fa temps que m’agraden i crec que poden venir, però bàsicament la meva filosofia a l’hora de triar-los és que siguin diferents. I que, dins el pressupost que tens, que sigui factible.
Per aquest any…
…hi ha pianistes més moderns, que toquen boogie-woogie però que van més enllà, altres de blues més tradicional, algun que canti (tot i no que sempre). Que mostrin totes les vessants reals d’aquest estil, vaja.
Dels que venen aquest any, algun que et faci especial il·lusió?
El que potser no ha vingut mai és l’holandès Eric-Jan Overbeek. Li diuen el “Mr. Boogie Woogie” i és molt canyero, molt virtuós, trepidant, però també té molta influència de Fats Domino… A nivell europeu és un dels més reconeguts i va ser elegit Millor Pianista de Blues Holandès el 2005.
I Millor Pianista de Blues Holandès 2010, veig. Després tenim Luca Sestak, pianista i cantant alemany
Si, aquest xavalet (té 22 o 23 anys) és un crack. Alemany, tot i que el seu cognom és txec, i un pianista que és… una estrella al Youtube. Tu poses “boogie-woogie” al Google i el primer que surt és Luca Sestak! Quan era petit va posar un vídeo, es va fer viral i ja l’han vist milions de persones. Encara està estudiant música, és molt inquiet, i toca boogie-woogie tradicional però fa moltes composicions pròpies on barreja coses modernes. És molt original. I té molta influència del pianista de Nova Orleans James Booker. He coincidit diverses vegades amb ell -als festivals de boogie-woogie de San Francisco, Beaune (la Borgonya, prop de Dijon), Londres…- i funciona molt bé, té una manera de tocar espectacular.
Home, si el boogie i el blues volen renovar el seu públic cal tirar de Youtube, xarxes… Potser et ve públic nou.
Ho espero, ho espero. És una bona icona, un bon exemple: “si aquest ho fa, jo també puc”.
Seguim amb el programa: Julien Brunetaud, francès que a més de pianista també canta.
Aquest és un crack! Ja havia vingut aquí, fa força temps a la festa Major de Sabadell.
Ah, sí, al costat de la Biblioteca Vapor Badia
És un xaval molt maco, i ha fet un disc nou, Playground, amb molta influència dels pianistes de Nova Orleans. També és molt reconegut (premis al millor pianista de Blues Europeu i Francès), etc. Toca una mica de jazz també, fa coses molt interessants i canta molt bé. Feia temps que el volia portar però no hi havia manera de lligar-ho.
I per la tarda de diumenge, crec que teniu un duet de piano i veu una mica vintage: Christian Christl i Scarlett Andrews
Més que vintage, és quatre vegades vintage! Ell toca el que es diu Vaudeville-Blues, l’estil original d’on va néixer el boogie-woogie. Es tocava als barrelhouses del sud dels Estats Units, on tocaven un piano atrotinat després de treballar al ferrocarril o explotant el bosc. És un contrast que a mi m’agrada, ells li donen contrapunt més tradicional.
Tindrem molts estils, doncs, i entre ells el gran Lluís Coloma, és clar. Què has preparat pel teu set individual?
Com que sempre tinc temes nous a punt, en presento algun de diferent, però em deixo portar força pel moment.
Una festa molt recomanable, doncs, de grans talents de les tecles. Però tu no pares, mentrestant. Què portes entre mans o acabat de fer?
El disc de amb Carl Sonny Leyland a dos pianos ha funcionat molt bé, hem fet una gira d’uns deu bolos a l’estiu, però potser l’any que ve surten uns bolos més, de cara a França. Ara em ve de gust seure al piano a fer coses més lliures. M’agradaria fer un disc de piano solo però ja es veurà on em porten els temes. A part d’això, evidentment, concerts constantment: entre altres que tinc per aquí, el desembre al 7ª Big International Boogie Woogie Night a Kaiserslautern (Alemanya), el març al Boogie Congress a Essen (Alemanya) amb Joerg Hegemann i Frank Muschalle… Ah, també estic mirant de treure un llibre de partitures amb temes meus, que pot ser interessant.
Però si tu vas sense partitures! I amb la quantitat de tecles que toques per segon… potser que lloguis algú que t’ho faci.
El problema és que és car (riu). Noooo, jo faig el que puc i les parts difícils que les faci un professional. Les parts improvisades és difícil, clar. Però a nivell formal està bé. Jo m’ho escric a la meva manera però està bé tenir-ho de la forma correcte.
Obrir un canal de Youtube amb tutorials de boogie?
N’hi ha molts, ja. I és molta feina! Jo m’he dedicat a la docència durant 22 anys. M’agrada, perquè amb els alumnes tu també aprèns, però arriba un moment en que volia dedicar-me a les meves coses.
