El carretó pesa tant que em costa dominar-lo. M’esforço per avançar sense envestir la gent que, com jo, va atrafegada pel carrer.
Son dies de presses i compres a l’engròs. Ja se sap. Tothom vol anar ben vestit, tenir una taula farcida i engalanada com si fos ministre —com dirien els nostres avis— i omplir de regals a aquells a qui s’estimen… O a aquells amb qui han de quedar bé. Assolir satisfactòriament les tres empreses, suposa dies de nervis i de córrer amunt i avall fent encàrrecs. Si bé els meus motius no són exactament els mateixos, jo també vaig pel carrer carregada com una burra.
El meu dia ha començat molt d’hora. Abans no es faci fosc voldria tenir el carretó ben carregat i tornar a casa amb la tranquil·litat d’haver aprofitat el dia. He pres un tallat en un bar on ja em coneixen i, amb l’ànima més calenta, he iniciat la ruta pensada per avui.
De bon començament m’ha semblat que el dia venia de bones: he tingut molta sort amb les primeres visites i el carro s’ha començat a omplir amb rapidesa. Però a mig matí, la cosa s’ha torçat.
Tombant un cantonada, al meu entendre mal peraltada, el carro se m’ha descontrolat una mica i ha trepitjat una senyora que duia unes sabates poc adequades per aquesta època de l’any. El bram ha fet girar mig carrer. Ha estat tan fort que per poder-lo deixar sortir de dins seu ha hagut de deixar caure totes les bosses que duia. Malgrat l’he ajudat a recollir el farcit que han deixat anar pel terra, m’he guanyat una esbroncada de primera. A mi, ningú no m’ha ajudat a recollir el contingut del meu carro que, fora de control, en arribat al forat de l’arbre, ha bolcat i ha fet molta més escampadissa que no pas les bosses de la senyora. No m’he queixat. És temps de pau, amor i alegria. He somrigut i ho he recollit tot abans no fes caure algú altri.
Al migdia era lluny de casa i no m’anava bé apropar-m’hi per a dinar. No m’ha preocupat perquè tampoc no hi tenia massa res per menjar. Com que el centre de la ciutat no em quedava lluny, he decidit atansar-m’hi i provar sort. N’he tingut. No he hagut d’esperar gaire estona per aconseguir menjar: mitja hamburguesa i unes poques patates fregides. No ha estat un dinar d’aquests que en diuen healthy però serà suficient per no passar gana i tenir prou força per empènyer el carretó fins que el pugui descarregar.
Amb l’estomac ple i les forces renovades, la incorporació de noves pertinences ha seguit a bon ritme. És temps de prosperitat. Ha seguit així fins a mitja tarda. A mitja tarda, he patit un segon accident.
He calculat malament el temps que em quedava per creuar un pas de vianants —de vegades dona la sensació que s’escurça a voluntat— i el senyor verd ha començat a fer saltirons abans que pogués arribar a l’altra banda de carrer. He accelerat el pas però no ha estat suficient. Un ciclista amb pressa no m’ha vist i se m’ha emportat pel davant. Bé, només ho ha fet a mitges i, afortunadament, no ha caigut. Jo tampoc. Però amb l’ensurt he deixat anar el carretó que ha seguit avançant fins que ha xocat amb un cotxe aparcat i ha tornat a bolcar. Aquesta vegada tampoc no ha vingut ningú a ajudar-me. Durant uns instants he cregut que no m’havien vist. He sortit de l’error ben aviat, quan he vist, a cua d’ull, que un vianant em feia una fotografia gens dissimulada. No m’he volgut fer mala sang. Son dies en els quals, ja se sap… La gent va atrafegada i no té temps per ajudar. M’he recordat que és temps de pau i no he contestat els insults que m’ha dedicat el ciclista. M’ha quedat clar que l’amor el deixem per als de casa i l’alegria per a quan sigui possible relaxar-se una mica. Pel que fa a la prosperitat, només puc dir que la meva ha quedat feta miques. Com les coses que, en caure al terra, s’han trencat i no podré aprofitar.
Estic avesada als atzucacs i em refaig amb rapidesa, però avui, he de reconèixer que la indiferència m’ha dolgut més. Potser són aquestes festes que, segons diuen, toquen l’ànima i ens deixen més sensibles. Sigui com sigui, no he estat capaç de trobar un altre somriure per recollir les coses del terra. Hi haurà qui dirà que encara soc jove i no em costa. Jo li contestaré que no és per l’esforç que perdo l’alegria. La perdo perquè em canso de ser sempre l’ase dels cops.
Sé que totes aquestes coses que la gent tragina dins aquestes bosses tant elegants valen moltes hores de feina. A mi també em costa moltes hores omplir el carretó i, si tinc sort, només en trauré prou diners per un parell d’àpats calents. Però no em queixo, hi ha persones que estan pitjor que jo: no tenen cap carretó que puguin omplir.
Malgrat tot, he acabat el dia prou dignament. He aconseguit vendre tot el que duia al carretó —trencat o no— i aquest vespre gaudiré d’una sopa calenta que em reconfortarà abans d’arraulir-me entre els cartrons. I com que no vull ser menys, abans de fer l’últim glop, alçaré el bol —malgrat no sigui elegant— i demanaré un desig: bones festes per tothom i que les llums del Nadal m’il·luminin prou per deixar de ser invisible!
Secció realitzada per Cris Xifra, escriptora
