Us he de confessar que el meu bagatge dins el món cultural és curt. Més que curt, podríem dir que és curtíssim. Sóc d’aquelles persones a qui, més sovint del que voldria, li falten les paraules. No sé com plasmar les idees que em passen pel cap. Pateixo —o potser seria més correcte dir patia— el síndrome de la pàgina en blanc. Em falla el lèxic. Em manquen els recursos per trobar les paraules escaients.
Com us deia, les idees em desordaven per la punta dels dits però era incapaç de fer-vos-les arribar i aquest problema em tenia corpresa. Tan era així, que vaig decidir posar fil a l’agulla i tallar-lo de soca-rel. Us deveu estar preguntant com s’aconsegueix una fita d’aquesta envergadura de la nit al dia. Us ho explicaré i per fer-ho, utilitzant paraules dolces i encertades, em valdré de les de la Rosa Pou. Ara ja no per manca de recursos propis sinó per ganduleria. Per què inventar fórmules noves si ja n’hi ha de testejades i que funcionen?
Procedint d’aquesta manera, us puc dir que: després de molts esforços, després moltes de nits sense dormir —a base de buidar moltes cafeteres—, avui, per fi, he obtingut el meu títol. I, utilitzant les paraules prestades, dic —alt, fort i amb orgull— que tinc un títol molt gran, molt gran, tan gran que es podria dir que és un títol superior.
Si filem prim, no ho és pas un títol superior. Només n’és un que m’acredita com a escriptora. I és suficient perquè és un títol tan gran, tan gran, tan gran, que em pot fer de vela enmig del mar solitari de l’escriptura. Ell em guiarà sempre; serà la meva brúixola. No em caldrà la visita de les musses. Ja mai més no tornaré a dormir sola.
Em convertiré en una estressada frenètica que no pararà d’omplir pàgines i més pàgines de literatura meravellosa. No us penséssiu pas que he perdut el cap. És cert que potser he exagerat una mica. No m’ho tingueu en compte. Tot és fruit de l’alegria que m’envaeix. Creieu-me quan us dic que li estic tan agraïda que li he comprat un marc brillant i l’he penjat en un lloc on el pot veure tothom. Quan el sol hi incideix, enlluerna fins al més pretensiós.
El meu títol superior m’incorpora al sistema. Em dona visibilitat. Em fa gran, molt gran, tan gran que necessitaré un despatx per a mi sola. Un despatx amb una taula gran, gran. Amb unes vistes que arribin lluny, lluny. Molt més enllà de la finestra del veí. Em donarà fama i poder. Em donarà un mòbil que serà el més llampant. No el sabré utilitzar, però ningú se n’adonarà perquè els tindrà eclipsats a tots amb els sorolls de les trucades constants.
Ara, sense cap mena de dubte, soc millor. Escric millor. Penso… millor. El títol brilla davant meu. La pàgina blanca també brilla davant meu. Potser és que no n’hi ha prou en penjar-lo a la paret i l’he de fregar, com si es tractés de la làmpada màgica d’Aladí. M’aixeco i ho faig. M’assec altra vegada davant la pàgina. Res. Es veu que l’efecte va amb retard, els nous coneixements no m’arriben. Tampoc no m’arriben ni la fama ni els diners. La cartera, que porto observant des de fa una bona estona, no s’ha engreixat gens ni mica. Res, ni mig mil·límetre. Em començo a mirar el títol amb uns altres ulls: quants trossos en sortirien de la mida d’un foli? I d’una quartilla? Si no en puc treure el profit que jo volia, potser el puc aprofitar per prendre notes quan em passin pel cap.
