Va ser poc després d’entendre el concepte quan vaig desitjar, per primera vegada, poder dominar el temps. Va ser quan em van dir que només va endavant, quan vaig imaginar com seria poder retrocedir cap al passat. Va ser quan em van assegurar que avança de manera lineal, quan em vaig veure saltant a un punt concret del futur. Va ser quan em van explicar que no el podia aturar quan vaig trencar —en un atac de ràbia que em fa vergonya reconèixer— el primer rellotge.
Al començament em sentia diferent. Creia que era l’única que tenia aquests anhels, però ben aviat em vaig adonar que no estava sola en aquesta batalla. Vaig entendre que la majoria de les persones ha desitjat, en algun moment, tenir la capacitat de poder controlar el temps. Viatjar a través seu a plaer o aturar-lo si s’escau. O és que potser no heu pronunciat mai —o sentit algú a prop vostre que ho feia— frases de l’estil: si pogués tornar a aquell dia… O: si pogués anar al futur per saber… O fins i tot: Si pogués aturar el temps…
Esperonats per un sentiment més o menys egoista, en algun moment o altra hem desitjat que la ciència avancés amb més pressa i ens permetés satisfer la nostra ànsia de control. La ciència, per la seva banda, ha abordat el tema des de multitud de camps i n’ha fet infinitat de teories. Però, dissortadament, encara no se n’ha sortit. O no ho ha fet més enllà dels papers. La seva cosina, la ciència ficció, —gràcies a poder-se saltar les lleis físiques que ens governen— n’ha sortit més reeixida i ens ha permès viatjar en el temps de múltiples formes: amb la construcció de màquines, plorant llàgrimes enganxifoses, prenent píndoles estranyes,… i un llarg etcètera que ara tampoc no treu cap a res.
Per una via o altra —aplicant ciència pura o utilitzant més esoterisme que ciència— una quantitat, m’atreviria a dir, incalculable de persones ha dedicat la seva vida a buscar una solució al problema i obrir-nos, de manera definitiva, aquesta porta que, fins ara, ens ha estat vetada. O potser hauria de dir: que ens havia estat vetada. I és que he descobert que hem gastat recursos per aconseguir una cosa que portem fent des que l’home és home… sense adonar-nos-en.
Si només haguéssim parat compte, amb una mica més de cura, del nostre voltant ens hauríem adonat que el temps no sempre avança de manera lineal i continua. Va fent salts malgrat no sempre els fa amb el nostre consentiment. Per prendre’n consciència, només cal que ens fixem en nosaltres mateixos: ahir teníem vint anys; avui en tenim quaranta; demà en tindrem seixanta. Ahir escoltàvem música moderna; avui ja és vintage. Avui vestim segons l’última tendència; demà serà roba vella i caduca. No són aquestes proves suficients per veure que el temps no sempre avança de manera lineal? Quan menys ens ho esperem: Pam!… I hem saltat no sé quants anys cap al futur. El que sí es compleix sempre és que només salta cap endavant. Mai no ens permet reviure moments passats.
L’observació també ens permetrà veure que s’accelera i s’atura. Només ens cal recordar aquelles hores a la feina que no passen ni empenyent-les. O aquells avorridíssims i insofribles passis de fotografies de casaments que ja vàrem patir quan tocava. En canvi, quan arriba el desitjat cap de setmana: Pam!… I ja tornem a començar un altre dilluns. Les vacances: Fiu!… I ja les hem esgotat.
Si prenem consciència d’aquests fets, ben aviat arribarem a la conclusió que —com en tantes altres coses— ens han enganyat des de ben petites: el temps no és incontrolable! Podem saltar a pleret a través seu! Podem viatjar cap al futur si vivim la vida. Podem retornar al passat amb el poder de la memòria. Podem aturar-lo en els moments agradables si els sentim amb intensitat. Podem accelerar els avorrits si deixem volar la imaginació. Només cal que ens ho creiem. Només cal que deixem d’escoltar el tic-tac que ens arriba imposat des del canell. Només cal que marquem el nostre; que fem la nostra música. Que l’únic ritme imposat sigui el del nostre cor.
