De petita era prima i lleugera. Em movia amb agilitat. Era la més ràpida de la classe. Anava sempre al davant. Res no em feia por… fins que vaig rebre la primera patacada.
Quan tenia set anys es va morir el meu gos. Havia estat un gos bo i fidel i ningú em sabia explicar per què s’havia mort. Només podia pensar que el meu gos se n’havia anat i que en canvi el del veí, que només bordava i mossegava, seguia viu. La pèrdua em feia mal i els meus pares, per ajudar-me a superar el dolor em van regalar una bonica armilla de fil de plata. Era una mica pesada i no em permetia córrer amb tanta rapidesa, però m’agradava lluir-la i no me la treia mai.
Quan tenia tretze anys, la meva àvia es va posar malalta i es va morir. Sempre m’havia recolzat en ella per a moltes coses i, en faltar, em vaig quedar coixa. Coixa i amb un buit a l’estómac que feia mal. Per superar l’atzucac, els pares em van regalar una bonica cota de malla. Era encara més pesada que l’armilla però em feia sentir més segura i me la vaig deixar posada.
Quan tenia divuit anys, després dels primers exàmens a la universitat, em va deixar el meu primer xicot. Portàvem una bona temporada de batusses gairebé diàries però me l’estimava i la ruptura em va fer mal. Malgrat vaig provar de superar-ho bolcant-me en els estudis, no me’l treia del cap. El nus de la panxa no es desfeia. Els meus amics van pensar que si em regalaven unes mitges fetes amb fil d’acer potser m’ajudarien. M’obligaven a caminar amb certa rigidesa però això mateix em feia sentir que em mantenia dempeus amb més fermesa. Ja no me les vaig treure més.
Quan tenia trenta anys, em van dir que no podria tenir fills. Em vaig sentir com si em trenqués per dins. Res no em podia consolar. El meu marit, per por que no m’acabés trencant en el sentit més físic, em va regalar una cuirassa. Em limitava molt els moviments però l’havia escollit amb molt bon gust i la sentia com un guant que em subjectava per dins i per fora. Em vaig mirar al mirall i vaig decidir que em quedava prou bé.
Quan tenia quaranta anys, i pel meu mal cap, vaig fer una inversió que em va fer perdre tots els estalvis. També vaig estar a punt de perdre la casa. Es va apoderar de mi un vertigen que em feia estar bona part del dia marejada. Per fortuna els bancs es van comportar i me’n vaig poder sortir. Em tocava començar de zero però tenia una segona oportunitat. Per tal que no me n’oblidés i pogués mantenir les idees de pardal controlades, els del banc em van regalar un elm que, a banda del cap, em cobria, també, bona part de la cara. Al principi xocava amb tota mena d’obstacles perquè em limitava la visió. Però després de tot el que havia passat, no em vaig atrevir a treure-me’l més. No fos cas que la tornés a espifiar i no tingués una nova oportunitat.
Quan tenia quaranta-cinc anys, vaig perdre la feina de la meva vida. Havia lluitat per ella fins a caure rendida. Malgrat allò, per alguna raó que encara no he entès, em van acomiadar. Amb molt bona voluntat, i per si havia estat per culpa meva, els companys, en el comiat, em van regalar uns peücs de plom. Les primeres passes em van resultar d’allò més incòmodes però després em van fer sentir més segura. Ja no m’he comprat més sabates.
Podria continuar explicant-vos les penes que van completar la indumentària metàl·lica, però tampoc no us vull pas avorrir. El que sí us vull dir és que durant molts anys vaig creure que em donaven seguretat i em permetien tirar endavant… I anava ben errada. Amb la perspectiva que em dona l’edat, m’adono que no calien. L’única cosa que han fet ha estat amagar les penes sense alliberar-me del pes.
Ara, avançar se’m fa complicat: és fatigós i noto com els ossos se’m trenquen dins d’aquesta armadura. He provat de treure-me-la però fa tan de temps que la porto que totes les tanques i xarneres s’han rovellat. No hi ha manera d’obrir-les. És tan cenyida que tampoc no és possible trencar-la amb alguna eina. La pell que hi ha a sota, de tan tapada i protegida com l’he dut, és molt més fina i dèbil del que seria desitjable.
Així doncs, he decidit acabar: m’he buscat una plaça bonica, amb unes bones vistes i sense gaire trànsit. M’he apropat fins al centre i he estès els braços cap al cel. Avui plou i l’aigua ajudarà a fixar les darreres parts mòbils de la meva vestimenta. Quan ja no em pugui moure, la transformació s’haurà completat: seré una garlanda més d’aquesta societat que ens tenalla fins a deixar-nos immòbils. Inútils. Només espero quedar amb una estampa prou digna.
