Fins el 10 de maig de 2019
Estruch. Sant isidre, 140
Inauguració: 19 h
Dll a dc de 19 a 21 h. Visites concertades 606706497
Troballes, de Jordi Plana
Inauguració a càrrec de Jordi Plana, amb la performance FIL A L’AGULLA de Thaïs Albarran, Estrella León i Claudia Niubó.
Jordi Plana. Artista visual
Amb més de 25 anys d’experiència ha participat com a escultor en nombroses exposicions individuals i col·lectives . Ha desenvolupat el seu treball tant a Catalunya com a l’estranger. El treball més recent al centre National Sculpture Factory ( Cork. Irlanda)
Les meves darreres obres s´emmarquen en el Landart i en el treball de materials reciclats provinents de la natura. Compagino l´escultura amb la docència a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona així com a l´Escola superior d’arts plàstiques i disseny de Catalunya (ESDAP), campus Llotja.
L’exposició
Troballes neix a partir de tres escultures, Barca/Medusa/Ancora.
“Aquest viatge comença amb un record íntim de la meva infantesa: Una barca partint de la platja d’Altafulla, fent-li un homenatge al meu pare. La Barca ens remet a l’inici de l’aventura, a la recerca de nous horitzons, interiors o exteriors.
Les escultures s’han construit a partir de materials trobats i reciclats autòctons recollits a la zona del Delta de l’Ebre, comarques de l´Alt Camp i altres contrades. És un clar tribut a la terra que tinc present. L’exposició és una mostra introspectiva dedicada íntegrament a la mar, que es presenta com a centre, principi i fi d’un viatge metafòric i vital, i amb un discurs transversal i personal”.
La curiositat em porta a descobrir el llegat de la capital de la Hispània Citerior, i a traves de l’arqueologia, prenc consciència d’aquest passat ancestral. La segona obra està inspirada en la Medusa del mite de Perseu. La Gorgona formava part de l’emblema central d’un dels millors mosaics procedents d’una domus de la ciutat de Tàrraco i traslladada al Museu Arqueològic, l’any 1857. La Medusa i el mirall representen el punt crític del viatge, la confrontació amb les dificultats i amb la mirada petrificant del monstre, que és, en última instància, la trobada amb un mateix. Aquesta reinterpretació del mite ha donat lloc a una mirada més amable, no destructiva, però sí analítica i que converteix l’ull i el mirall, en espais d’autocrítica realista.
