Hi ha una dita catalana —i probablement de molts altres pobles— que ho deixa ben clar: tot depèn dels ulls amb què es miri. Mai abans no l’havia entès com ho he fet avui. Mai abans no m’havia aturat a pensar què veuen els altres ulls, els que em miren a mi.
Avui hi havia motius per fer festa i no me n’he estat. Avorrida de la ciutat i de les opcions d’oci que m’ofereix —malgrat siguin moltes— me n’he anat a uns quants quilòmetres. Pocs perquè l’economia no està pas tan pletòrica com ho estava jo. En fi, que me n’he anat a PortAventura. Feia temps que em rondava de tornar-hi i avui era el dia ideal per treure’m l’espina.
Després de fer la cua protocol·lària, pagar religiosament l’entrada i tornar a fer més cua, he enfilat directa cap a l’objectiu més cobejat de la meva visita: el Dragon Khan! Una muntanya d’acer de 45 metres d’alçada i pendents de 80°. Per no parlar dels loops! Si arribes mullat d’una de les atraccions aquàtiques del parc, en surts, sense cap mena de dubte, ben sec. Vaja, un minut i quaranta-cinc segons de diversió pura.
En arribar-hi, m’he situat al final de la cua i m’he prohibit mirar el rellotge. Només m’he dedicat a fer matemàtiques: tres trens amb vuit files cadascun, són vint-i-quatre files. Vint-i-quatre files amb quatre persones en cadascuna, són noranta-sis persones per viatge. El tren s’ha aturat davant nostre. Noranta-sis persones menys. Mentre descarregaven i tornaven a carregar, he pogut fer el recorregut, amb vagonetes imaginàries, dues vegades i he arribat just a temps per veure com marxava un nou comboi amb vagonetes reals. Abans no m’ha tocat, he pogut repetir l’operació sencera cinc vegades. He estat temptada de fer la darrera multiplicació però me n’he sabut estar.
Què us puc dir del meu minut i quaranta-cinc segons de glòria? Doncs que ho he fet tot: he cridat, he rigut, m’he despentinat, m’han xarbotat… M’ha sotragat tant que fins i tot he perdut una arracada que, pel que es veu, duia mal cordada. No m’ha importat. Mai no m’havia entusiasmat gaire. Quan he baixat, m’he buscat en les fotografies i m’hi he agradat tant que l’he comprat.
Cofoia amb l’experiència i la nova adquisició, he sortit decidida a incorporar-me altra vegada a la cua i repetir els exercicis matemàtics. Però m’ha aturat la mirada d’un fill i la seva mare que em miraven sense discreció. En els seus llavis hi he llegit: “Has vist?” M’he girat en un intent infructuós de trobar algú darrera meu que fos digne d’aquell comentari. No hi havia ningú. Quan he tornar a mirar-los, he atrapat els darrers balancejos del cap de la mare que acabaven amb un. “On s’és vist!”
En un acte reflex, he revisat totes les parts del meu cos que m’eren accessibles. He pensat que potser havia perdut alguna cosa més que una arracada i que l’eufòria del moment no m’havia permès adonar-me’n. Ho he trobat tot en ordre. M’he tornat a mirar la mare i m’he encongit d’espatlles. Sense so he vocalitzat: “Què passa?” Ella ha tornat a negar i m’ha dit: “Vostè s’ha vist?”
D’entrada no entenia què em volia dir i he buscat el meu reflex en una superfície que s’avingués a tornar-me’l. En aconseguir-ho, no he estat capaç de veure res anormal fins que el “vostè” m’ha ressonat dins del cap.
Aleshores, com per art de màgia, m’han aparegut cabells blancs al cap, arrugues a la cara i els pits se m’han despenjat uns centímetres. El cul s’ha eixamplat, la panxa s’ha inflat i la papada despenjada m’ha fet veure que la meva pell ja no té els vint anys que el cap sí que es creu. I de cop, he recordat que sóc aquí perquè avui compleixo anys. Fa temps que vaig deixar el mig segle enrere i, per un moment, m’he plantejat si la mare i el seu fill tenien raó i no hauria de ser allà. Per fortuna he retrobat la fotografia que he comprat fa uns minuts i m’hi he vist amb la pell estirada, amb un píling perfecte, i un somriure que deixa veure una, dos, tres,… dents. He fet una operació ràpida: si per cada dent que s’hi veu em descompto quatre anys —per posar una xifra—, torno a estar en la vintena! Contenta amb la descoberta, he expulsat les mirades impertinents del cap i m’he reincorporat a la fila. Ho he fet més endavant que pel viatge anterior i he calculat que potser només hauria de repetir la rutina de les vagonetes imaginàries tres vegades. M’he dit que aquesta vegada tampoc no miraré el rellotge. Per evitar temptacions me’l trec i el guardo en una butxaca de la bossa. No la tanco. Amb una mica de sort, en aquest viatge serà el rellotge que sortirà volant. No m’importarà. Que se’n preocupi un altre del pas del temps. Jo, dins del cap, el tinc més que clar.
