Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938)
Els paletes a l’alba fan un foc
amb restes d’encofrats.
La vida ha estat un edifici en obres
amb el vent al més alt de les bastides,
sempre de cara al buit, perquè se sap
que el qui posa la xarxa no té xarxa.
De què serveix haver repetit tant
paraules com amor?
Pobres bombetes a un final de línia,
s’encenen els records. Però no vull
que ningú em compadeixi: em repugna
aquesta forma fàcil del menyspreu.
Necessito el dolor contra l’oblit.
Una foguera encesa amb uns fustots
davant de la bastida és el que sóc:
una petita resplendor
que, sigui el que sigui ser jutjat,
ningú ja no em podrà negar mai més.
Joan Margarit acaba de fer vuitanta-un anys, concretament el passat onze de maig. A banda del seu aniversari, Margarit també és notícia aquests dies atès que recentment se li ha atorgat el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana. Joan Margarit -arquitecte de professió- és el segon poeta català distingit amb aquest guardó, dinou anys després de Pere Gimferrer. El poema que us recomanem està inclòs al llibre “Càlcul d’estructures” (Proa, 2004).
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
