Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955)
Sóc boscany, sóc terra bàrbara, sóc isarda,
però, per tu, em vaig llimant les arestes.
Em faig dòcil i habitable perquè puguis
endinsar-te per les cledes que et dissenyo.
No reculis si tal volta un esbarzer
ha arrelat en el meu cos, i alguna punxa
et fereix quan te m’apropes: reconec
que, de vegades, la llibertat em tempta.
Construeixo el nostre espai a la mesura
del teu amor: un indret on no pots perdre’t.
Et complau la placidesa del boixac?
Si sabessis com em costa ser jardí!
A “Medusa” (Cossetània Edicions, 2013), Isabel Ortega dona veu a aquest personatge de la mitologia grega, a la dona de cabells de serp que convertia en pedra tothom que gosés mirar-la als ulls. Medusa se sap monstre però també se sap dona, i Ortega explora i accentua aquesta feminitat per crear excel·lents poemes com aquest que us recomanem aquesta setmana.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
