Anna Garcia Garay (Sabadell, 1972)
Entonem un estiu en si major.
Majúscul. Superlatiu.
Rostem el plat dels dies,
escurem la closca de les hores,
bevem-nos les ganes a galet,
despullem les nits i obrim de cames el desig,
ara que ens parla en una llengua obscena
que es pronuncia amb un alè d’oratge calent.
Nodrim-nos de blaus,
de grisos,
de verds.
Nodrim-nos de la pròpia carn
que demana aventura i tacte dessota la pell.
Entonem un estiu, sí,
en veu alta, rotund.
I una tardor
i una primavera
i un hivern.
Que la vida,
de tant en tant,
Ens fa sentir invencibles:
tan sols ens cal trobar una cançó.
Temps de vacances, o de comptes enrere per poder assaborir-les, a la fi. Temps de parèntesis, de vesprades curtes, de migdiades eternes. Temps d’oblidar límits, de travessar fronteres, d’abandonar-se a la voluntat del cos. Temps de conquerir territoris líquids, de gronxar-se en horitzons blaus, de pronunciar-se en altres llengües. L’estiu com un badall immens, sostingut; l’estiu com un espai obert on encabir totes i cadascuna de les cançons que entonen la millor versió de nosaltres mateixos.
