Operació ‘Riu Celestial’, així és com s’anomena l’operació que té prevista el govern xinès i que consistirà en instal·lar centenars de xemeneies a la zona de l’Himàlaia per controlar el temps.
Es veu que aquella regió del Tibet pateix una important sequera des de fa anys i, sent el govern xinès un dels que més es preocupa pels seus ciutadans, ha decidit crear una ‘fàbrica de núvols’. I això com es fa? Doncs llançant iodur de plata a l’aire. Aquest químic, en contacte amb els gasos de l’atmosfera, és capaç de generar núvols i, per tant, aconseguir la pluja que la natura no s’avé de proporcionar de manera natural.
Tot plegat podria semblar un conte de ciència ficció, però no ho és. De fet, no és la primera vegada que la Xina juga a ser la Senyora del temps. Durant els Jocs Olímpics de l’any 2008 ja va llençar químics a l’atmosfera per tal de garantir que les pluges no fessin acte de presència. I durant l’hivern del 2009, la capital va viure el Nadal més blanc de la seva història després que la neu fos convidada a aparèixer gràcies al llançament de 186 coets.
I tot això —no ho puc evitar— em trasllada a la infantesa. Recordo aquells pagesos del poble que sortien a espantar les tempestes no desitjades a trets. En aquells moments allò em semblava màgia de la bona i, ni per un moment, no em va passar pel cap pensar en els efectes perniciosos que allò podia provocar. Clar està que una cosa són quatre pagesos —sense ànims d’ofendre o menysprear ningú— armats amb escopetes i una altra, molt diferent, un reguitzell de xemeneies que podria competir amb la Gran Muralla.
Com era d’esperar ja han sortit veus autoritzades en la matèria alertant sobre l’impacte que pot tenir una obra com aquesta sobre el medi ambient. Que s’acabi la sequera és una cosa bona, però no s’hauria de menysprear què pot suposar el creixement del cabal dels rius: les poblacions estan a prou distància? I la vegetació? Tota la fauna se n’alegrarà? Un canvi sobtat de fauna i flora, no tindrà impacte sobre l’equilibri de l’ecosistema? A més, també s’hauria de pensar en allò de: tot el que puja, baixa. Quan tots aquets químics retornin a la terra barrejats amb la pluja, podem estar tranquils? Són innocus per als humans? No afectarà als aqüífers?
Fent gala de la fama de treballadors, els xinesos de pro ja s’han posat mans a la massa i han començat a donar respostes a algunes d’aquestes preguntes. Pel creixement dels rius, no cal patir. No està pas previst fer-los créixer massa i sempre és millor que desbordin una mica a la sequera actual. O no? Pel que fa a l’efecte dels químics que retornen a l’atmosfera, tampoc no cal patir. Han començat a experimentar amb unes altres xemeneies que capturaran les partícules nocives abans no ens caiguin al cap o es colin en els aqüífers. Aquesta part he de reconèixer que no sé pas com funciona. Jo m’ho he imaginat de dues possibles maneres: com a xemeneies que llancen químics contra químics —cosa que em fa preguntar: i qui/què neutralitzarà els químics contra químics? —; O com a grans braços amb xarxes a l’extrem al més pur estil caçapapallones gegant.
Sigui d’una manera o altra —o de cap de les dues— no puc evitar que se’m formulin noves preguntes dins del cap: i no seria millor ser més responsables en la nostra manera de viure? No seria millor ser més respectuosos amb la natura i que ella mateixa es reguli? No seria millor lluitar per prevenir l’efecte hivernacle que no pas lluitar per contrarestar els efectes de l’efecte hivernacle? Digueu-me simple si voleu, però penso que és millor evitar un estrip als pantalons que posar un pedaç sobre un pedaç que tapa un estrip que m’he fet per anar de genollons quan es podia evitar.
He de confessar, però, que m’he preparat per si això de prevenir en lloc de curar no és del gust de la majoria i s’opta per donar suport a la solució climàtica xinesa. Recuperant el record d’infantesa i adaptant la solució del gegant asiàtic al nostre petit país, he reduït els centenars de xemeneies a només unes quantes dotzenes i les tinc preparades a la Jonquera per si cal pujar-les cap als Pirineus. Si hem muntar la nostra fàbrica de núvols made in Catalunya… Apa, som-hi! Que som catalans i la pela és la pela!
Text: Cris Xifra, escriptora
il.lustració: Rosa Gil
