No paro de mirar el calendari. És un calendari especial. L’he dissenyat jo mateixa. Per ajudar-me a passar millor els dies, m’he fet una mena de calendari d’advent estiuenc en què hi ha dibuixats els dies que em falten abans no arribin les desitjades vacances. L’he fet amb les finestretes corresponents amb la diferència, però, que darrera de cadascuna no hi ha cap xocolatina –la temperatura ambiental ho desaconsella–. Només hi ha una frase encoratjadora que em dona ànims per encarar l’endemà.
Aquest any les espero amb delit. M’atreviria a dir que amb molt més que d’altres anys. Em sento més cansada que mai i necessito uns dies per relaxar-me i carregar piles. Uns dies per tallar amb la rutina diària i emprendre’n una altra menys atabaladora. En definitiva, necessito desconnectar. Un sentiment que, per altra banda, s’estén com una pandèmia: no paro de sentir-lo a tort i a dret, repetit arreu on vagi i tant en boca d’amigues com de desconegudes.
Ens excedim tant en les nostres responsabilitats diàries que cada vegada arribem més apurades a les vacances. I és que, per mi, el vertader canvi de cicle és ara, durant l’estiu, i no al gener, segons diu el conveni establert. O no és ara quan planifiquem el que farem quan tornem de vacances? No és al setembre quan comencen els nous cursos? I els nous projectes, i els nous col·leccionables als quioscs, i… I totes aquelles coses que hem ajornat per quan tinguéssim més ànims i més forces. És al setembre quan, aprofitant l’empenta de l’estiu, tornem a arrancar.
Quan es parla de vacances, però, sempre es generen discussions sobre la millor manera de gaudir-les. Tothom està d’acord que s’ha de marxar uns dies a alguna banda —els ermitans que no es volen moure de casa són considerats espècie en extinció i són automàticament apartats de la conversa—, però, com? De quina manera volem viatjar? Som viatgers o som turistes?
Els viatgers podríem dir que son aquells que per desconnectar, connecten. Connecten amb el món que els envolta: volen barrejar-se amb la gent del lloc on vagin, volen viure com ells, volen aprendre l’idioma. Volen, en definitiva, passar desapercebuts i viure al màxim una vida que només els és prestada per uns dies.
Per altra banda tenim els turistes. Aquests el que busquen amb més delit són les masses. Fent gala del nom, busquem submergir-se en la voràgine de turistes que ho envaeix i ho anonimitza tot. Es reconeixen fàcilment perquè treuen l’estrès a crits i es preocupen poc per conèixer el lloc on són perquè ja l’enregistren per quan, més endavant i ja tranquils a casa, ho vulguin viure en diferit. Aquests volen, sobretot, deixar de pensar i que sigui la riuada de gent qui els guiï cada dia.
Es pertanyi al grup que es pertanyi, les vacances són una ocasió immillorable per connectar amb nosaltres mateixos. Els uns ho faran amb cos i ànima. Amb ment i sentiment. Es barrejaran amb el paisatge i procuraran mimetitzar-se fins a deixar de ser… O ser amb més consciència. Els altres… els altres connectaran amb el món a través d’un objectiu i l’enregistraran sencer per no perdre’n ni el més mínim detall.
A mi, malgrat tinc moments de tot, m’agrada sentir-me dins del primer grup. M’agrada pensar que soc més viatgera que turista. M’agrada perdre’m en llocs on hi hagi poca gent i fixar-me en com hi viuen els que hi ha. M’agrada no fer cues i gaudir de paisatges gairebé verges. En definitiva, m’agrada sentir-me un xic especial. Però, amb independència de tot això, el que més desitjo és gaudir de les vacances amb aquells a qui estimo. Dedicar estones a allò que m’apassiona sense estar pendent del rellotge. Assaborir les passejades amb amics sense pressa. Sóc, per sobre de tot, d’aquelles a qui li agrada connectar amb la terra i viure el moment. Malgrat això, dins la maleta hi he posat el mòbil —amb carregador i bateria extra—, la càmera de fotografies i la GoPro, no fos cas que em despistés i se me n’escapés algun.
Text: Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil
