Vivim en un moment històric. Un moment en què el canvi climàtic està en boca de tothom, encara que només sigui per negar-ne l’existència. Un moment en què, si no fem res per canviar-lo, condicionarem el futur del planeta i de tots aquells que l’habitem. I això ens porta a parlar, també, de les espècies en perill d’extinció.

En esmentar els animals amenaçats, segur que de seguida ens venen al cap totes aquelles bèsties que ja no esperem trobar en llibertat i que ens resignem a observar, només, en els documentals de la televisió. Ens retornen les històries que, de petits, els avis ens explicaven a la vora del foc: ossos al Pirineu, llops en els boscos, guineus que entraven en els corrals,… Aventures que ara són inimaginables. Pel·lícules de ciència ficció. Enyorem tornar a aquell temps pretèrit amb una nostàlgia prestada i somiem fer-ho amb intents vagues i mal coordinats.

Mal coordinats en el sentit que som massa gent per fer les coses a gust de tothom i mentre uns lluiten per a què les gallines visquin en llibertat, els altres es queixen perquè els desperten quan escatainen amb la primera espurna de claror; mentre uns batallen per reintroduir els ossos a les muntanyes, els altres posen el crit al cel perquè es mengen xais i ovelles que costen d’engreixar… I, tant si som d’una banda com si som de l’altra, ens exclamem —colpejant-nos el pit i estirant-nos els cabells, si cal— perquè els nostres governs no fan res de res per aturar als inconscients de l’altre bàndol que no saben el que es fan.

Però no és d’aquestes pobres bestioles indefenses de qui us vull parlar. No. La batalla per la seva supervivència —o no— la deixo, de moment, en mans d’altres. Jo us vull parlar d’una altra espècie, la supervivència de la qual em preocupa força, que també està en perill d’extinció. Sense preàmbuls us diré que em refereixo a les persones civilitzades. Cada vegada em costa més trobar-les i he arribat a la conclusió que són una espècie que —ja sigui pel canvi climàtic o no— està en perill d’extinció.

Em puc considerar una persona afortunada perquè visc, de moment, on vull. En un lloc on moltes persones voldrien i no poden malgrat ser en un dels barris més contaminats d’una ciutat bruta, sorollosa i pestilent. I ho és, sobretot, per com han decidit algunes persones que ha de ser la convivència amb els seus conciutadans.

Fa mesos que el meu despertador de cap de setmana són els crits orangutànics d’aquells que pensen que no hi ha diversió sense una bona borratxera i uns quants brams —que deixarien en ridícul als d’un hipopòtam en zel— a les tantes de la matinada. Fa anys que quan baixo a tirar les deixalles em calço amb sabates que es fermin bé al peu per por de perdre-les fagocitades per qualsevol de les substàncies enganxifoses que envolten els contenidors. Fa dècades que em poso cremes de tota mena per provar d’alleugerir les arrugues que se m’han format per anar amb el nas arrufat des que surto de casa fins que hi torno a entrar. Fa dies vaig perdre dos dents quan em vaig estampar al terra després d’haver ensopegat amb un patinet que estava lligat en un fanal. Cert és que en aquesta ocasió part de la culpa va ser meva per anar amb pressa i no vigilar abans de tombar la cantonada.

I em pregunto: tot això, no seria evitable? No seria millor que la gent —ja em disculpareu però em costa veure’ls com a persones— fes les seves necessitats en els lavabos i no en el primer lloc que es troben? No seria millor deixar la brossa ben lligada  dins d’un contenidor i no pels voltants? No seria millor guardar-se els brams per si ens fem mal i ens cal demanar ajuda? Imagineu-vos que ens trobéssim en una situació d’emergència i no ens fos possible cridat per culpa d’una afonia festiva… Quin desastre!

Però es veu que no, que res de tot això seria millor. Comporta un esforç personal que resulta molest, coarta la llibertat d’expressió, ens complica la vida en gran manera o, el que és pitjor, requeriria invertir diners i temps en educació. Qui vol fer això quan és molt millor per tothom que les bestioletes humanes campin lliures d’obligacions i normes de comportament trencant i embrutant tot allò que els ve de gust? Hi ha millor manera per a expressar la creativitat i créixer com a persona lliure?

La veritat és que no tinc resposta a totes aquestes preguntes. Tampoc no tinc clar si tot això només són les cabòries d’algú que té pensaments amb tendència apocalíptica. De l’única cosa de la qual estic gairebé segura és que quan s’hagin extingit els darrers avis de la nostra generació, ho hauran fet els darrers espècimens d’humans que, malgrat et repassen de dalt a baix i et jutgen per com vas, no t’ho diran mai a la cara. Molt millor mossegar-se la llengua que ser descortès.

 


Text: Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil

-Publicitat-