Alejandro Palomas (Barcelona, 1967)
Ser mayor es
parar a descansar en
la acera del tiempo y
dar un respiro a los apegos.
Honrar el recuerdo,
apagar luces que sobran,
ahorrar querencias,
desestimar lo que no,
lo que claro que no,
y mirar atrás
-una, dos, cien veces-
para entender que somos
el futuro de lo que fuimos
y que eso es ecuación,
La ecuación.
Ara que tornem a prendre el pols a la rutina, alguns mirem enrere per tornar a situar-nos en aquest present que s’esmuny ràpidament de seguida que tanquem els ulls. Mirem enrere per agafar perspectiva o, simplement, per satisfer aquesta nostàlgia que, com un gos afamat, camina al nostre costat i de tant en tant se’ns enreda entre les cames. Mirar enrere és un gest senzill però alhora valent: no se’n surt il·lès, de la visita al passat, ara que amb l’edat tot pren alçada i el vertigen mossega amb dents cada cop més esmolades. Però, com diu Alejandro Palomas en aquest poema que forma part de la seva antologia “Quiero” (Ed. Fundación José Manuel Lara, 2018), cal mirar enrere per recordar-nos i sobretot per saber qui som. Bona tornada.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
