Carla Santángelo (Maó, 1989)

podría preguntarte cuál fue
el primer insecto que conocimos
—el canto, el grillo—
qué nombre de árbol
cuál de todas las arenas
blanca o roja
sostuvo nuestro tiempo
o si seguimos el recorrido de un cangrejo
hasta perderlo de vista

¿recuerdas tú aquella lentitud animal
del verano
la paciencia de estar desnudas?

vimos alguna vez un animal marino
vimos un pulpo, una estrella de mar
los delfines cerca del barco
allá, la orilla
manos levantadas pañuelos blancos despedida
el pueblo del que partimos

tuve que irme lejos para darme cuenta
en algún lugar del Pacífico
de que solo las ciudades con puerto
saben despedirse

 

Per intentar compensar els dies que vivim massa ràpid, cal aturar-se de tant en tant i aprendre de nou com es respiren les pauses i recordar quina olor fan. Perquè l’olfacte té el poder de transportar-nos en l’espai i en el temps. La calma fa olor d’estiu d’infantesa. Aquells estius d’hores elàstiques que allargàvem fins al límit perquè no se’ns acabés el dia, perquè no se’ns acabés el temps per poder encabir tots els jocs, el sol, el mar i el blau de les piscines. “Aquella lentitud animal/ del verano”, com diu aquest poema. La pau com un cranc que s’allunya sobre la sorra de la platja infinita de la memòria. Atureu-vos i respireu profundament. Intenteu recordar quina olor fa el vostre millor estiu, i seieu a contemplar com s’allunya, ara que ja sabeu com fer-lo tornar.

 


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-