José Saramago (Azinhaga, 1922 – Tías, 2010)
As palavras são novas: nascem quando
No ar as projectamos em cristals
De macias ou duras ressonâncias.
Somos iguais aos deuses, inventando
Na solidão do mundo estes sinais
Como pontes que arcam as distâncias.
***
Les paraules són noves: neixen quan
en l’aire les projectem en cristalls
de suaus o dures ressonàncies.
Som iguals que els déus, inventant
en la solitud del món aquests senyals
que fan de ponts a les distàncies.
En parlem poc, de les paraules. D’aquestes petites unitats de sentit que ens permeten comunicar-nos des de fa ja tant de temps, quan l’home-simi va fer un pas enllà per diferenciar-se dels animals. I, quan ho fem, gairebé sempre ens referim a elles des d’un punt de vista gramatical. Per això hem triat aquest poema del gran poeta portuguès José Saramago, Premi Nobel de Literatura l’any 1998, traduït per Josep Domènech a “Els poemes possibles” (Edicions 62, 2005): perquè parla de la importància de les paraules d’una forma senzilla i bonica. Parlem doncs; llencem cristalls a l’aire, construïm ponts.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
