Pssst. Escolteu. El sentiu? No, ja no. Se n’ha anat. L’han tornat a foragitar.

Cada vegada ha d’anar més lluny. Ha de fer més quilòmetres per trobar un lloc on sigui benvingut. On no el rebutgin d’entrada. On no en desconfiïn tot just arribat.

És un estrany en la ciutat. També ho és en els pobles. Només en certs llocs recòndits, on pràcticament no hi viu ningú, no hi troba enemics. Només allà hi pot campar lliure sense que ningú s’estranyi o s’aparti al seu pas. Fins quan, no se sap. Però no serà per gaire temps perquè fins i tot allà hi ha qui el va a buscar i l’empaita fins que se’n va.

Pssst. Escolteu. El sentiu? No, ja no. Ja no hi ha perill. L’enemic se n’ha anat.

La nit que li oferia amagatall ja s’esvaeix. El dia s’aixeca i ja no caldrà vigilar per sobre l’espatlla. La ciutat engega i ja no hi té cabuda. Ha de recular a la foscor d’un amagatall fins que la retirada del sol li doni una nova oportunitat. No cal preocupar-se. Serà breu.

Pssst. Escolteu. El sentiu? No, ja no. Ja no té veu.

Mai no ha cridat massa. Potser és per això que hi ha pobles que el veneren. El consideren el bé més preuat. No l’han temut mai i ara ja no ho faran. Però les seves vides han canviat. Han evolucionat i l’estan deixant enrere. Esdevé com una peça d’un altre puzle: pel color se li podria trobar un lloc en el que tens al davant, però no té la forma adequada. No encaixa enlloc. Pertany a un altre món.

M’agradaria poder-lo ajudar, oferir-li casa meva. El podria amagar. Protegir de veïns i curiosos que el volguessin veure. Però seria inútil. Sé que no funcionaria. Malgrat el tanqués en l’armari més profund, dins l’habitació més interior, l’acabarien trobant i hauria de fugir, una vegada més, per evitar ser fagocitat.

Pssst. Escolteu. El sentiu? No, ja no. Ja no hi és. El silenci se n’ha anat.

 


Text: Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil

-Publicitat-
COMPARTIR