Amadeu Vidal i Bonafont (Barcelona, 1973)
Per l’àvia, que fa tant que se’n va a poc a poc,
sé que la vida depèn, potser, d’una pregària.
Assagem-la amb l’alè nocturn de l’estany,
amb el grill, amb el liquen que abriga la roca.
Provem-ho amb la força sobrehumana dels arbres,
que han decidit, fa segles, embriagar-se
de fulles i viure per salvar-nos. Infiltrem-nos
a l’escletxa pel camí de l’arrel cega.
Aferrem-nos a l’ombra del trencalòs
que acarona l’espadat sense tocar-lo.
Pensem què volem ser la propera vegada.
En el darrer intent -de vegades desesperat- de voler capgirar l’ordre inexorable de certes coses, sovint abracem el recurs atàvic d’una pregària per mirar de trobar una mica d’esperança, i ens hi refugiem fins que amaina la tempesta. Amadeu Vidal i Bonafont ho expressa magníficament en aquest poema inclòs a “Emboscada” (Pagès Editors, 2019) on el poeta i enginyer forestal passeja a través de records, sentiments i versos plens d’elements naturals -els seus companys de viatge- per assimilar l’absència de la mare. Un preciós homenatge a la vida i a la mort.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
