Vaig néixer del tipus delicat. D’aquelles que es passen més temps malaltes o trencades que no pas sanes i senceres. De petita, vaig batre tots els rècords de no-assistència a l’escola. I, ans al contrari del que pugui semblar, això em va convertir en l’estrella de la classe.

Cansats de sentir-me protestar o de dur-me enganxada a les cames —no sabria dir què era pitjor— els meus pares m’omplien de regals. Em mimaven fins a l’extenuació —la seva— i em deixaven comprar tot el que volia. Allò convertia casa meva en un showroom  de tota mena de joguines i, és clar, les nenes —els nens, també, que en allò no anaven pas més enrere— es rifaven els dies de la setmana per venir-me a portar els deures i, de passada, interessar-se per la meva salut. Ho feien, això sí, creuant els dits darrera l’esquena mentre pregaven per a què no hagués millorat i les visites es poguessin perllongar de manera indefinida.

Quan havien obtingut el pas franc a la casa, llençaven els deures sobre la taula de la cuina perquè els pares me’ls fessin arribar i desapareixien dins l’habitació de les joguines. Abans de fer-ho, però, em saludaven per la finestreta de la porta. No m’importava que després s’oblidessin de mi. No ho feia perquè trencaven el silenci i amb allò en tenia prou. Ja no em sentia sola.

Uns anys més tard —però encara en edat escolar— em van permetre sortir de l’habitació i jugar amb els meus amics. Ho feia dins d’una bombolla de plàstic. Al principi em costava moure’m i vaig perdre popularitat. Desmuntava construccions, trencava jocs i barrava el pas quan es tractava de córrer a cor què vols. Em vaig convertir en un destorb.

Lluny de donar-me per vençuda, em vaig dedicar a entrenar. Ho feia sempre que disposava de cinc minuts lliures. Ben aviat vaig agafar el control de la bombolla i em vaig convertir, altra vegada, en la delícia dels meus companys. Botava i rodava de manera envejable i tots em volien imitar sense gaire èxit, és clar.

Malauradament, el temps no perdona i el plàstic no perdura. De tant girar per llocs on no tocava, la bombolla s’ha ratllat i embrutat. Em costa veure per on vaig. És com si hagués tornat a la infantesa perquè he començat a xocar amb tot i tothom, altra vegada. La diferència és que ara ja no riuen amb la meva malaptesa. M’insulten amb la primera paraula que els passa pel cap i m’aparten amb una manotada.

Voldria explicar-los que no ho faig expressament. Que no els vull molestar. Que només vull ser una més dins del grup. No puc. Ja no em veuen. He provat de netejar el plàstic però no puc: la brutícia està per la part de fora i no hi arribo. He provat de treure les ratllades però no puc: el plàstic no es pot polir. Hauria de canviar d’embolcall però no m’ho puc permetre. Dins d’aquesta bombolla vaig créixer i aquí dins m’he de quedar.

He deixat de botar i girar per no empitjorar la situació i m’han apartat a un racó. “Perquè no molesti”, he sentit que deien. M’he fet a la idea que em convertiria en una bola de Nadal més. Una decoració que, perduda dins del mar de les que brillen amb llum pròpia, ningú no veu.

M’he deixat endur per la desesperança i m’he arraulit. Ensopida i trista estava disposava a deixar que la foscor total m’envaís. De sobte s’ha obert una clariana. He vist una maneta que netejava la paret de plàstic i, quan el forat ha sigut prou gran, hi ha aparegut una cara. Me l’he quedat mirant, astorada, i ella m’ha saludat. Després ha somrigut i ha il·luminat tot l’espai. M’he aixecat de cop i la bombolla ha botat. Ella ha esclatat a riure i m’ho ha encomanat. I la vibració de les nostres riallades ha fet caure tota la merda que duia a sobre des de feia temps. Torno a rodolar lliure i feliç. He deixat de preocupar-me per on ho faig perquè sé que hi ha algú que m’il·luminarà el camí si deixo de veure’l.

 


Text: Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil

-Publicitat-
COMPARTIR