Carles Cascón
Sembla que, en efecte, res és impossible pel Mago Pop -el vallesà Antonio Díaz- com demostren les increïbles xifres i el gran èxit que està tenint a Barcelona en una temporada que ja ha posat potes enlaire el Paral·lel des de la seva estrena a principis d’octubre. Més de 100.000 entrades venudes anticipades!
El Mag més taquiller d’Europa ja té teatre propi
Tot apunta que el mag de Badia del Vallès, molt estimat i estretament vinculat a Sabadell, està complint el seu somni de petit. Si més no, en bona part. Perquè li queda camí per recórrer i per créixer encara més, si cap. Com aquest Nada es imposible, espectacle sense data de comiat i que finalment podem gaudir a la Ciutat Comtal al Teatre Victòria (que va comprar, poca broma!) després de dues temporades arrasant al Rialto de Madrid.
El públic massiu i heterogeni que el va a veure amb devoció, i que es rendeix merescudament als seus peus amb ovacions dempeus, s’explica en gran part per la seva projecció mediàtica. La televisió té això i és evident que els seus grans efectes al programa de Discovery MAX i haver captivat a poca distància a celebritats com Stephen Hawking, el bateria de Pink Floyd, Nick Mason, o Antonio Banderas (entre molts altres, també Victoria Beckham) li han donat un impuls impagable.
Però ell sempre ha estat un artista de teatre, sempre ha dit que és en la proximitat d’un escenari en directe on es sent millor i on vol estar. I un s’atreviria a dir que, al final, la seva màgia per televisió ha estat el seu passaport necessari per a complir un somni de petit: tenir un teatre propi, o com a mínim estable, per a oferir la seva millor màgia de la millor forma possible i com a ell li agrada.
I en això està. Vist Nada es imposible al Victòria (en una sessió matinal de diumenge pocs dies després de la seva estrena oficial) és tot un plaer i motiu de felicitat compartida veure un gran artista com és l’Antonio Díaz començar a complir els seus somnis. Perquè ell, més enllà dels cops de càmera sorprenents i efectius amb cares conegudes, és un mag de talent indiscutible i que domina les tècniques més difícils dels números “de prop” i de la manipulació clàssica. Hores de pràctica des que era un nen, que li permeten captivar amb cartes, anells, peixos que apareixen vius del no res o, ara mateix, aquest número del mag clàssic Cardini amb la bola de billar que corre vertiginosa entre els seus dits. Tot un repte, i un homenatge que cobra sentit.
Nada és impossible, al més pur estil Broadway
No es poden avançar detalls del que es trobarà l’espectador, evidentment -el Mago Pop ni tan sols distribueix un dossier de premsa perquè vol que tothom vingui sense prejudicis ni espòilers- però, com garanteix la direcció del Mag Lari, aquí també hi ha grans efectes. Molt grans. Ja ho suggereix al principi quan, en una vista aèria del seu Badia del Vallès natal, es recrea un moment de la seva infància (amb l’actriu Carmen Maura interpretant la mare) i un petit Antonio Díaz fent els seus primers trucs i prometent que un dia farà realitat el seu somni. Des que va veure volar el seu ídol David Copperfield, el famós il·lusionista nord-americà, no pararà fins a ser un dia com ell. Ho aconseguirà?
Grans trucs, números impactants com la teletransportació que ja vam veure a La Gran Ilusión (però multiplicada per dos, apa!) i altres de nous al més pur estil Broadway i Las Vegas, però també aquest Antonio Díaz íntim i hàbil amb petits elements que ja despuntava com a promesa de la màgia quan el vam anar a descobrir, fa uns 8 o 9 anys, al Teatreneu de Gràcia quan actuava en format de cafè-teatre amb el duo Abbozzi (Premi Nacional de Màgia, per cert).
Una època en què es movia amb més talent que mitjans… Anècdota viscuda per aquest periodista aleshores: el mateix dia de la funció, la mànager i amiga em trucava per si tenia a mà una càmera de vídeo que necessitaven urgentment per al show, ja que la seva no funcionava (aquestes que fa servir per projectar els trucs de prop en pantalla en directe). Al final en van trobar una i la funció es va salvar….
Uns dies abans l’havíem entrevistat a una cafeteria de la Creu Alta pel Diari de Sabadell i ens va caure molt bé. Segueix sent tan proper i carismàtic com aquell dia. I vist aleshores al Teatreneu com a “descobriment” i ferma promesa (gràcies, Pilar, per convèncer-nos i per la teva constància com a mànager), ens vam atrevir a augurar-li un futur brillant. Si invertia més en l’equip i l’escenografia, això sí! Tanta precarietat feia patir una mica…
“No deixis que ningú et digui que no pots…”
Ara, quasi una dècada després, Antonio Díaz-El Mago Pop compta amb la millor tecnologia i recursos (càmeres d’última generació, per exemple), un equip de més de mig centenar de persones, i vehicles sorprenents i de grans dimensions que apareixen a l’escenari (no avancem quins) en un rutilant, espectacular, show que deixa amb la boca oberta. El mateix talent que li coneixíem però més madur i servit com mai l’hem vist abans.
Tot això, junt amb el ritme trepidant. Al primer terç de la funció, potser massa i tot: hi ha més impacte que ànima de veritat, ens va semblar, cosa que ens feia témer que el Mag Lari hi havia posat massa cullerada… Però al final la direcció no es menja el caràcter distintiu del Mago Pop: l’humor, l’emoció i un missatge de fons embolcallats de música molt triada (aquí arriba a sonar Life on Mars? de David Bowie o Guns’n’Roses en piano!), més una actualització o rejoveniment (sovint via noves tecnologies, com els smartphones) de la prestidigitació. El seu toc modern, el seu toc “pop”. Sí, es pot dir que això ja ho van començar a fer altres, com el també televisiu Dynamo… però és que no queda altre camí si es vol seguir explorant i captivant joves audiències.
És emocionant, en fi, veure com Antonio Díaz compleix el seu somni de petit. Ja ens ho diu a Nada es imposible: “no deixis que ningú et digui que no pots…”. Una invitació a seguir el propi camí, a fer realitat els desitjos, a volar alt…
També ens parla del pas del temps (número de la Polaroid), com a l’anterior i emocionant espectacle La asombrosa historia de Mr. Snow (on barrejava amb tendresa i habilitat la màgia i un suposat documental sobre un desaparegut mag). Recordeu aquell “rècord Guinness” de fer 100 trucs en 3 minuts o el peix viu que llegia la ment de l’espectador? Brillant. Aquella va ser la seva primera i personal creació en solitari, i hi apareixien d’alguna manera mags tan famosos com Juan Tamariz, Anthony Blake, Luis Pardo, Juanjo Pardo o el mateix Mag Lari. Ells ja apostaven per ell i no s’equivocaven, és clar.
Després del citat La asombrosa historia de Mr. Snow (que un servidor va tenir el plaer de veure en la preestrena a l’auditori municipal de Badia del Vallès i després altre cop, ja madurat, a Barcelona) va venir, ja enmig de l’èxit televisiu i internacional, La gran ilusión, que jugava amb la narrativa d’un ‘reality’ tan bèstia com El show de Truman però viscut per un il·lusionista. Va sumar 800.000 espectadors! A dia d’avui El Mago Pop és “el més taquiller d’Europa” i també l’artista de teatre que més entrades ven a Espanya (el primer cop que ho aconsegueix un mag, per cert). I la televisió l’ha fet arribar a…150 països.
Us convido a ser testimonis d’aquest somni màgic al Victòria, d’on sortireu emocionats, fins i tot si als espectadors fidels ja ens resulten familiars alguns efectes. Perquè ve a ser un compendi del millor Antonio Díaz fins al moment i perquè hi ha moltes sorpreses més, moments descomunals per recordar, alguns de molt participatius (ah, la “intel·ligència col·lectiva”), i marxareu amb l’energia encomanadissa que tot és possible… si hi creus de veritat. Li perdonareu, segurament, alguns excessos puntuals (que els comet, sí). Ell té encara camp per créixer i més reptes per aconseguir, com dèiem, aquí i a l’altra banda de l’Atlàntic (Broadway, Las Vegas…). Però ben segur que no abandonarà mai la calidesa d’un teatre amb el pati de butaques ple, que és on brilla el gran talent d’un Antonio Díaz que un dia volia ser com David Copperfield i levitar davant de la gent amb els ulls oberts com taronges… Gaudiu-lo perquè, quan torni a marxar, potser tardarà a tornar a casa.
