Thomas Vinau (Toulouse, 1978)
La lumière aiguise les couteaux glacés de l’herbe. Dehors, on ne sait plus très bien si le monde file à pleine vitesse ou si tout vient de s’arrêter. Peu importe. Nous soufflons dans l’âtre de nos tendresses avec l’haleine d’un bébé. Nous sommes le bivouac. La halte. Le fossé vierge entre deux batailles. Nous nous blottissons les uns contre les autres. C’est notre résistance. Notre façon de combattre.
: :
La llum esmola els ganivets glaçats de l’herba. A fora no sabem del cert si el món gira a tota velocitat o si tot s’atura. No importa gens. Bufem dins la llar de foc de les nostres tendreses amb l’alè d’un bebè. Nosaltres som el campament. L’alto del camí. L’esvoranc verge entre dues batalles. Ens arraulim els uns contra els altres. És la nostra resistència. La nostra manera de combatre.
Estimar és una forma de resistència. La millor manera de sobreviure a l’hivern dels dies, de lluitar contra les petites -i grans- batalles de la vida és envoltar-nos d’aquells que estimem i que ens estimen per cercar l’escalfor dels cossos, per unir totes les mans en un sol puny. Sovint no ens cal res més per tirar endavant que ficar les mans fins al fons de les butxaques i comprovar que l’amor segueix allà -càlid, latent- tot esperant la nostra carícia.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
