El Nadal és màgic, tothom ho sap.
Reuneix les famílies al voltant de la llar de foc i es llimen totes les punxes que hagin sorgit durant l‘any. Els amics es retroben. Desapareixen les diferències i desigualtats entre les persones. Tothom ajuda a tothom. S’aturen les guerres i la Pau, en majúscules, regna en el món. Els enemics comparteixen taula. Una taula on no hi falta de res, sigui quina sigui la situació econòmica dels comensals. En resum, el Nadal és una festa que, amb independència de la religió que es professi, celebra tothom perquè, en el fons, és una festa de germanor.
Fixant-nos en la veta de la màgia, veiem que passen més coses. Els carrers s’omplen de llums que brillen cada nit perquè la crisi climàtica desapareix. Els boscos produeixen arbres a dojo per tal que cada casa en pugui acollir i decorar un sense patir per la tala forestal. Els carrers s’omplen amb neu artificial i les places dels pobles amb pistes de gel perquè, per Nadal, tots els països són nòrdics sigui quina sigui la seva temperatura ambient.
I encara més. El Tió caga regals pels descosits havent menjat quatre peles de mandarina i algun plàtan. Santa Claus vola amb un trineu estirat per un grapat de rens i és capaç de baixar per totes les xemeneies, encara que la casa no en tingui. I els Reis d’Orient, cavalcant sobre camells, recorren totes les cases del món en una sola nit.
Per tot això, i algunes coses més, sento que, durant un parell de setmanes, visc dins d’un conte fantàstic on tot és possible. Plouen oportunitats a dojo per a ser feliç i només cal estar una mica atenta per saber-les reconèixer quan es presenten. A mi, se’m dona bé.
Aquest matí, un senyor molt educat m’ha aturat pel carrer. D’entrada l’he pres per un pocavergonya que em volia entabanar però de seguida he vist que no era així. Després d’ensenyar-me el certificat d’autenticitat corresponent i explicar-me’n l’origen, m’ha venut un bitllet d’or que em garanteix, quan em mori, l’entrada al cel. No soc gaire creient però com que n’he sentit a parlar tan bé, el senyor era tan amable i el certificat, tan autèntic… L’he plegat amb cura i me l’he guardat a la cartera per tenir-lo a mà quan l’hagi de menester.
Cofoia per la compra, he volgut compartir la meva alegria amb la senyora Manolita. He anat a l’administració de loteria que regenta i, tot just creuant la porta, he tingut un pressentiment. Ha resultat que ella també el tenia des de feia dies: aquest any vendrà el premi gros. L’he vist tan convençuda que he pensat que si un tronc pot cagar dolços i joguines, i tres senyors, que no coneixem de res, són capaços de regalar-me tot allò que desitjava, qui soc jo per qüestionar la senyora Manolita que em coneix de tota la vida i mai no em mentiria? Malgrat hi he entrat amb la intenció de no comprar-hi res, m’hi he acabat gastant una bona picossada.
M’hauria agradat estar-m’hi més estona però no ha estat possible. He rebut un correu electrònic en el qual s’hi deia que avui em farien l’entrega d’un paquet. He trucat perquè no esperava res. Una senyora molt amable m’ha dit que ve de l’estranger i que no és cap error perquè el meu nom hi està molt ben indicat. La llei de protecció de dades li ha impedit poder-me’n donar més detalls. Només m’ha pogut confirmar l’hora de l’entrega i l’import que hauré de pagar. Es veu que qui sigui que m’ha enviat el regal no ha tingut en compte les despeses duaneres i s’han d’abonar per poder rebre el paquet. Mai no hauria imaginat que l’import de duana pugés tants diners. No m’importa. Guanyen les ganes d’esbrinar qui ha pensat en mi.
Instal·lada a casa, mentre espero el regal de l’amic desconegut i abans no em visitin els Reis d’Orient, he estès els bitllets de la loteria sobre la taula. He pensat que si un nou pressentiment m’indicava quin número em durà la fortuna, encara seria a temps d’anar-ne a buscar algun dècim més. Després he recordat que estem en temps de germanor i, per tant, no cal ser garrepa. La bona sort s’assaboreix millor si es pot compartir i jo, avui, ja n’he tingut una bona dosi.
