Avui els astres s’han conjurat en contra meu i un dia que havia de ser tranquil i plàcid —un dia normal, vaja— ha estat un infern.
M’he llevat com sempre. Potser un pèl més adormida però res de l’altre món. Quan m’he despertat prou per prendre consciència de l’entorn, m’he adonat que quelcom estava colpejant les finestres del menjador. M’hi he atansat per veure què era. Com que d’entrada no he vist res —val a dir que anava sense les ulleres—, les he obert. Només han calgut uns pocs segons per quedar-me xopa de cap a peus. Estava caient un aiguat dels que fan història. Per acabar de reblar el clau, anava acompanyat per una ventolera que m’ha aclarit les idees en un tres i no res. He tancat els batents com he pogut i m’he quedat observant el carrer. Arribar a la feina no seria tasca fàcil i m’he deixat inspirar per les formes enginyoses que estaven adoptant els primers navegants. Feia estona que havien perdut la condició de vianants.
Quan finalment he tingut l’andròmina a punt i havia esgotat les existències de paper film de casa per embolicar-me de dalt a baix, el vent ja s’havia convertit en huracà. M’ha calgut Déu i ajuda per mantenir la vela improvisada al seu lloc. La part bona de tot plegat és que s’ha fet volar més que navegar i he recuperat tot el temps perdut. He arribat a la feina a l’hora. A l’oficina estant, com que no tenim vistes a l’exterior, de seguida m’he oblidat del que estava passant a fora i m’he concentrat en les tasques del dia.
A mig matí un nou desastre ens ha colpejat. Malgrat l’edifici és sòlid, de cop i volta i sense avís previ, ha començat a gronxar-se de mala manera. Per megafonia ens han ordenat que ens amaguéssim sota la taula fins que el terratrèmol s’hagués calmat. Hem obeït. Quan n’hem pogut sortir —amb els pensaments ben trontollats— i mentre em recomponia, no he pogut evitar de pensar que ja només faltava el foc per tenir la col·lecció dels elements completa. Zeus em deu haver sentit perquè pocs segons després un llamp ben dirigit impactava en el pis de dalt. S’ha declarat un incendi que de seguida ha agafat cos.
En caos ha estat total. La gent, espantada per les flames, ha sortit cames ajudeu-me de l’edifici sense recordar que necessitaven les andròmines per poder tornar a casa. De seguida s’han trobat amb l’aigua al coll. Han abandonant totes les pertinències que portaven en braços per poder tornar, nedant i mig ofegats, i recuperar-les.
Jo, que m’ho havia pres amb calma —sempre he tingut clar que l’aigua és més forta que el foc i no havia deixat de ploure—, he aprofitat l’avinentesa per furgar entre els objectes abandonats. Hi he trobat una capsa plena de mascaretes seques i sense socarrimar que he amagat amb rapidesa sota la jaqueta. Aniran bé per protegir-me de l’epidèmia que, just abans que el terratrèmol ens desconnectés de les pantalles, he vist que s’ha declarat.
Per tornar a casa m’ha tocat remar a contracorrent. No ha estat senzill.
Després d’eixugar-me amb tovalloles —sense llum no ha estat possible prendre una dutxa calenta—, amb una sopa calenta —escalfada amb el fogonet de muntanya— a les mans i bressolada per la llum de les espelmes, m’he deixat hipnotitzar per la pluja que encara queia. L’aigua ja gairebé havia inundat el principal i no semblava que tingués intenció d’aturar la crescuda. M’he dit que si demà al matí segueix igual, m’hauré de plantejar si vaig a la feina o prioritzo la seguretat i em busco un refugi millor que casa meva. Sort que he aconseguit les mascaretes i si he de compartir l’espai amb algun desconegut no correré cap perill. Segur que està ple d’estrangers i vés a saber quines malalties deuen portar!
Són les dues de la matinada. El soroll de la pluja no em deixava dormir i m’he llevat. L’aigua ja arriba a la finestra del segon pis. Veient coses així estaria temptada a creure que el canvi climàtic hi té quelcom a veure, si no fos perquè a la televisió juren i perjuren que és una invenció. Sort que demà serà un altre dia i ho veurem tot d’un altre color.
Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil
