Fa temps que sentia a parlar del canvi climàtic. Com tantes altres coses que ens envolten, al començament no tenia clar si era un perill real o era només un altre d’aquells interessos camuflats que ens fan empassar disfressant-los de catàstrofe o necessitat mundial.

Però resulta que la volva va anar creixent i es va convertir en una bola de neu imparable. A mesura que passaven els anys, més veus es sumaven a la crida i entre tanta cridòria —com no podia ser d’altra manera— sempre n’hi acabes trobant alguna que et toca de més a prop i et fa prendre consciència. Et fa prendre partit per la causa. Jo la vaig trobar l’any passat.

Encoratjada pel canvi d’any —tothom sap que és el millor moment per iniciar projectes— vaig fer la meva llista particular d’accions per aturar el canvi climàtic. Vaig fer meva la dita que diu que els grans canvis comencen amb els petits gestos que podem fer cadascun de nosaltres en el nostre dia a dia. I va ser així com em vaig convertir en una obsessionada pel reciclatge: vaig començar a recollir la propaganda llençada a la paperera de la comunitat per dur-la al contenidor blau, vaig començar a separar el palet de plàstic dels bastonets de les orelles per dur-lo al contenidor groc, vaig començar a desmuntar les bombetes per dur la part de vidre al contenidor verd i un llarg etcètera de tasques que em mantenen ocupada unes quantes hores a la setmana.

Habituada a la nova rutina, vaig voler anar mes enllà i vaig decidir que també intentaria reduir la quantitat de residus generats. Des d’aleshores vaig sempre a comprar amb bosses reciclades fetes amb antigues xarxes de pescar. Faig servir tot de pots de vidre que he anat recollint per a guardar-hi les compres més petites. I he abandonat el paper d’alumini, l’aigua embotellada i els mocadors de paper. M’enduc l’entrepà en un farcellet, l’aigua la bec de les fonts i he recuperat els mocadors de tela de l’àvia. L’esquena se’n ressent una mica, però segur que el medi ambient m’ho agrairà.

A nivell personal he reduït les meves pertinences als mínims necessaris. Així doncs ara només tinc unes sabates d’estiu i unes d’hivern —les canvio quan noto que la planta del peu em toca al terra—. Tinc tres pantalons, dos jerseis i tres samarretes —les camises les vaig descartar per estalviar la despesa energètica de la planxa— que vaig rotant a mesura que s’embruten. Ja no tinc ni llacets ni floritures, ni penjolls ni garlandes, que m’ajudin a estar més bonica. Llueixo natural; tal i com soc.

Tot anava bé fins que vaig encarar la darrera gesta, la que m’havia de permetre reduir la quantitat personal de CO2 emesa. I aquí va ser on em vaig equivocar. De mig a mig!

Em vaig desfer del cotxe, vaig aparcar la moto i vaig treure la pols a la bicicleta —estic abonada al Bicing però qualsevol se’n refia—. També em vaig enregistrar en una d’aquestes aplicacions de motos compartides per si les meves cames, o el meu cul, no acceptaven el canvi d’hàbits de bones a primeres. Abans de fer-ho, però, vaig fer un estudi de mercat de totes les empreses que oferien el servei per quedar-me amb la que feia una millor gestió de les motos retirades i reciclatge de les bateries gastades. Em vaig comprar també unes bones sabatilles esportives —ara veig que les hauria hagut d’incloure dins les pertinences personals— per anar caminant fins allà on no volgués arribar amb la bicicleta. Dins dels meus plans, el transport públic només hi entrava per a aquells dies en què no fos possible cap de les opcions anteriors.

Em vaig fer una taula on hi anotava els desplaçaments diaris i el CO2 que deixava d’emetre. A mesura que la xifra augmentava, més orgullosa en sentia. Què m’havia d’imaginar que ho estava fent tan malament!

Afortunadament, els que vetllen per nosaltres m’ho van fer notar de seguida. Ben aviat es van fer públiques les noves tarifes de transport públic i em van fer adonar que l’única manera de deixar de contaminar és utilitzant el transport públic cada dia. Es veu que si camines o agafes la bicicleta respires més i, per tant, el nivell de contaminació augmenta considerablement. Infinitament més que no pas si seus en un autobús i et deixes passejar per la ciutat.

Avergonyida per haver comès un error tan garrafal de càlcul, em vaig comprar una targeta usual de transport i no he tornat a obrir el full de càlcul. El que sí he fet ha estat comprar-me més pantalons i samarretes i jerseis. La suor m’obliga a canviar-los més sovint. Les sabates tampoc em duren el mateix però, per fortuna,  et surten millor de preu si esculls les que es fabriquen a la Xina.

 


Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil

-Publicitat-
COMPARTIR