Amadeu Vidal i Bonafont (Barcelona, 1973)

Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.

Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.

Recordes quan encara volies créixer? Ara que tenim temps, hem remenat la capsa dels records per trobar fotografies de quan érem petits o teníem vint anys per així contribuir a les propostes de les xarxes socials que pretenen, si més no, arrencar-nos un somriure durant aquests dies de reclusió. Hem regirat el calaix de la memòria i se’ns ha quedat un regust de nostàlgia als dits i al fons de la mirada. Ara que tenim temps, alguns fem l’exercici de mirar enrere per tirar endavant amb pas ferm. Sí, formem part de la mateixa derrota, com diu aquest poema d’Amadeu Vidal i Bonafont (“Sauló”, Pagès Editors 2006) però, de les desfetes, sempre en surten victòries. Tot és qúestió de temps.

 


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-
COMPARTIR