Míriam Cano (Molins de Rei, 1982)

Hi ha una estella que em cou
sóc jo
clavada a una altra pell.

 

Tots bevem l’un de l’altre. Interactuem, socialitzem, estimem… Sovint necessitem sentir el nostre nom en els llavis d’algú altre per saber-nos, per reafirmar-nos, malgrat assumir -i gaudir de- la pròpia individualitat. Abandonem voluntàriament el refugi d’un mateix per esdevenir part d’un projecte molt més gran, i inevitablement això ens porta a donar-nos, a bescanviar parts de nosaltres, a sentir-nos en altres pells tot i el temps i la distància. Potser és això el que ens vol dir Míriam Cano a aquest petit poema del seu darrer llibre “Vermell de Rússia” (LaBreu Edicions, 2020), no?

 


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-
COMPARTIR

1 COMENTARI