Anna Garcia Garay (Sabadell, 1972)

 

fred extrem que et crida.
paisatges polars que t’invoquen.
desitjar hiverns,
que se’ns esmoli
superlativament
aquest instint del cos
per cercar refugi.

voler tundra,
voler gel i llar alhora.
capes i capes de neu
com les vides que hem estat
i les que voldríem ser se solapen,
se superposen
fins a confegir-ne una de sola,
d’un blanc tacat de petjades
i imperfecció.

és fàcil ara demanar vespres a Alaska,
i viatjar fins al temps
en què encara hi havia temps per a tot.
quan encara no sabies
que hi ha amors fets de massa estiu
i que la neu fa olor de llana.

Ara que la temperatura s’enfila termòmetre amunt, abraçar un record d’hivern sempre és un bon recurs per alleujar la sensació de calor. Viatjar amb la memòria cap a temps millors sempre ha estat una forma efectiva per apujar l’ànim davant una situació desfavorable. Els records ens tornen indrets, persones, sensacions. Els podem fer servir com a refugi enmig d’una tempesta, però cal tenir en compte que el seu efecte balsàmic, intens però breu, se’ns pot desfer a les mans com les volves de neu. Ens acomiadem amb un poema que parla una mica de tot això -i d’altres coses. Un poema inclòs al proper llibre de la sabadellenca Anna Garcia Garay, “Dietari del buit”, que editarà Pagès Editors al proper setembre. Bon estiu!

-Publicitat-
COMPARTIR