Gemma Gorga (Barcelona, 1968)
Per les vies van els trens i els poemes.
Van de dia i van de nit. Finestretes
perquè respiri la llum -cada tres
segons, tres segons. La velocitat
es cargola a les oïdes com una
llarga cua de sirena. Empassar-se
una paraula per tornar a sentir-hi.
A les andanes algú mou la mà,
algú, qui. Trens plens de mercaderies,
trens de passatgers, trens de bestiar,
trens de lliteres, trens de deportats.
Inesperadament, el túnel tanca
els ulls. Trontollen les ombres, feixugues
com maletes massa plenes d’arrels.
I descarrila aquest poema absurd
que parlava -em sembla- de la distància.
Ja siguin llargs o curts, els viatges en tren -ara trajectes incòmodes gràcies a aquesta pandèmia nostra de cada dia- han estat moments aprofitats pels poetes per a la creació. Fer poesia de la rutina i de la quotidianitat no sempre és fàcil. Descriure les coses senzilles o els petits detalls que conformen els nostres dies en clau poètica -com, per exemple, un viatge en tren- i sortir-se’n és tot un repte. La poeta Gemma Gorga n’és una experta i ens ho demostra a través dels seus poemes, com aquest que hem triat aquesta setmana. Gaudiu del viatge.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
